Creure en la nostra professió
![Imatge](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEit28Grmvi5JzNGbnb77JfmxvcwbCCI-pDAERgG_seU_4R6ru2csNwo3yikHdYcwwYTUJolEPrT3yAlweiVCxo_Un89wpeoDZrdKYMXT4oF55vkwqxXXqgLE3YPFtgl5M827G6bhJdNc3Hn0XJ3-m7BgZPx5OoCHSBaZkQ1yHbN-OzPp8PxVXOBzdYesA/w398-h199/CarnavalDiaES_Blau.jpg)
Molt sovint i de forma cíclica ens parem a reflexionar si les educadores i els educadors socials estem prou compromesos amb el nostre ofici (com m'agrada a mi definir-nos). Si aquest debat el repetim tant es que realment alguna cosa passa, i que no ens sentim prou segurs del valor i de la identificació de la nostra professió. A vegades no sé si en un senyal d'autoexigència i responsabilitat de tot el què fem, o un sentiment d'inseguretat i por d'extingir-nos i desaparèixer. Si miro enrere puc dir que en els darrers quinze anys hem fet passes enormes en la nostra professió; estem plenament identificats i ubicats en el sistemes de benestar social d'arreu, estem traient el cap en els centres educatius (un repte meravellós i difícil a la vegada) i la nostra tasca arriba a totes les capes, sectors socials, diversificant les edats d'intervenció des d'infants fins a gent gran, i podem actuar tant en la prevenció, l'acompanyament com en la cura. No conec una pr