OSCAR BARRIL ANDRÉS

  No descobreixo res si us dic que vivim en un municipi amb una de les  taxes de natalitat  més altes de  Catalunya  i Espanya, som la ciutat dels infants on tenim activitats, tallers, festivals parcs i espais pensats per a ells. Fins aquí tot en ordre, però la meva reflexió va dirigida a aquelles famílies que tenen fills d'edats diverses i encaren conviuen a casa: un infant i un adolescent, un preadolescent i un adolescent, dos adolescents i un nadó, dos adolescents i dos nadons, un nadó, un preadolescent i un adolescent avançat... podria fer múltiples combinacions, com famílies hi ha a Sant Cugat. Sovint reflexionem sobre les preocupacions com a pares i mares de forma individual: la primera infància; dormir de forma continuada, la lactància, la incorporació gradual dels aliments, els primers gatejos, les primeres passes... L'adolescència; els límits, les amistats, l'autonomia, les pantalles, les primeres relacions... Però parlem poc de la dificultat ...

  https://www.totsantcugat.cat/opinio/el-patriarcat-del-pati_1931085102.html Qui no recorda aquell moment tant desitjat quan s'apropava l'hora per anar al pati a l'escola. Aquell esclat i explosió d'alliberament tant necessari quan corríem pels passadissos i per fi veiem el cel i respiràvem, ja era l'hora del pati ! Quantes hores passades en aquest espai de llibertat, fóra de l'hermetisme de l'aula, el pati representava i representa un dels primers espais públics de relacions i socialització, per a un infant. Si tant desitjàvem anar al pati , és que potser a l'aula no es feien bé les coses? I si fem les classes al pati? Bé aquest seria un altre article. Vull parlar dels patis , perquè aquest curs 2018-19, comptem a Sant Cugat amb un nou institut públic, el Leonardo, a Volpalleres. En la visita guiada, que molt amablement, ens van fer des del centre, vaig observar...

  https://www.totsantcugat.cat/opinio/el-desprestigi-de-l-educacio_207629102.html El mes vinent començaran les portes obertes dels diferents centres educatius de Sant Cugat. Fantàstica experiència, on tots els pares, vivim, de tant en tant, i on es barregen molts sentiments contrariats. Un tràngol per molts, un esport local per a altres. Els meus pares a finals dels 70 i a principis els anys 80, no havien anat a cap porta oberta, de cap escola. Segurament perquè no en feien. Que fos pública i que estigués a prop de casa, era l'únic requisit que tenien. La seva confiança en l'escola pública (qualsevol) i en el seu professorat era total i innegociable. No tenien cap criteri en el model educatiu que volien per a mi, ni si les instal·lacions eren millors o pitjors, o si oferien extraescolars atractius. Tampoc van saber, si després de 8è d'EGB, el meu germà i jo podríem fer la secundària en el mateix centre. Quedaven massa anys per decidir-ho i saber-ho. Vivien el pr...

La nostra professió, l'educació social, en la que tractem i ens endinsem en vides personals, ens porta a equivocar-nos, i cometre errades sempre. És una premisa, que sempre l'he dut a la motxilla, i que s'ha de veure com quelcom positiu, com a camí d'aprenentatge, com a eina de treball.Altrament si pensem que, com a educadores socials, ja ho sabem tot, que tenim una expertesa molt àmplia, que dominem el nostre àmbit de treball, és quan caurem en el confort, i perdrem la perspectiva del nostre ofici (si..som artesans). Treballar amb cada adolescent cada avi,cada mare,és treballar amb diferents móns, cadascú amb la  seva realitat pròpia, que muten, evolucionen i es transformen. Les fórmules que ens funcionen amb una persona, no ens serveix de res amb una altra. M'agrada equivocar-me, i necessitem equivocar-nos.Quantes vegades hem programat unes activitats per aquell grup de joves en risc d'exclusió, pensant que eren les millors, i que els enganxaria i m...

www.arabalears.cat El passat dimecres 12 de setembre va començar el curs escolar 2018-2019 a Catalunya, i Sant Cugat estrena, per fi, el nou edifici de l’Institut Leonardo da Vinci a Volpelleres, I per altra banda ( i no gaire lluny de Volpalleres) la ciutat dóna la benvinguda a un nou institut concertat, el Liceu Politècnic, abans a Rubí, on conserva la primària, i trasllada l’ESO i el Batxillerat, al nostre municipi, completant una oferta de secundària ben diversa i heterogènia. I quan acaben l’institut? Quin camí triarà el nostre fill, nebot, nét, cosí, veï, amic, alumne, parella? Sembla que, la destinació escollida, sigui l’inici d’un camí falcat, recte i sense marxa enrere. Per què aquesta pressió? Observo atònit, conversant amb diferents famílies santcugatenques, de classes socials diverses, l’hermetisme i la preocupació, perquè els seus fills tinguin clar el seu futur. Dubtar segueix sent un verb, amb molts prejudicis i etiquetes negatives, quan hauria de ser un pas n...

www.timeout.cat L'estiu i les vacances més llargues de l'any, ja han començat per a molts santcugatencs. És el moment on res no passa i succeeix tot, a la mateixa vegada. Les rutines, ja són més difícils de mantenir, pels més disciplinats, i el temps sembla que gaudeixi de més llibertat, pels més inconstants. Els més joves viuen escenaris únics, on recordaran tota la vida, i els adults intenten no restar els dies que queden per tornar a treballar. Ja hi ha alguns que els toca treballar a l'estiu, però no se senten desgraciats, quan a l'octubre marxen una setmana a Londres, o al desembre passen al cap d'any a Nova York. I els que teniu fills què? Quasi 24 hores al dia, amb la família, tots junts. Un plaer per alguns, un repte per altres llegeixo que el 30% dels divorcis, són al setembre. Els que som pares, vivim molt intensament, les vacances, tant pel costat positiu com pel negatiu. És important saber quines vacances cal fer, segons les edats que hi hagi a...

Instagram @dariusbruna Sempre he dit que és un luxe, poder treballar per millorar la ciutat, en la que vius. Em fa sentir orgullós, i la feina pren un sentit ple. A més a més, treballar a serveis socials a Sant Cugat, professionalment, t’ofereix una mirada, que cap altre municipi, et pot oferir,la convivència, de famílies amb un nivell econòmic i cultural ben diferent. Però hi ha un fet, que és comú a moltes famílies, pobres o riques: El temor i la incertesa inicial de crear una família. Tenir fills, un dels reptes més meravellosos i més difícils de prendre. Va per davant, sóc pare de tres fills, i que amb aquest article no pretenc donar cap lliçó a ningú. Afegiré, que quan algun amic o conegut, inicia aquesta gran aventura, i em demana consell, jo abans l’adverteixo, que li puc explicar la meva experiència, però cada història, cada fill, cada pare, cada mare, és quelcom únic, i que res és igual, i el que val per mi, pot ser que no valgui per altres. Detesto a les mares i pares...

Arran del meu darrer article, de com trasmetre i explicar el "procés" català, com a pares i/o educadors, he creat una infografia, més concreta de com parlem del què està passant, quin tipus de lèxic emprem, i quines explicacions són les més adequades, amb els més joves.

La nit abans de l'1 d'octubre, desenes de famílies van fer nit a la seva seu electoral a Sant Cugat. Molts nens van viure aquella festa de la democràcia; classes de swing, activitats esportives, torneigs de pedra, paper i tisora. Inés Arrimadas, aquell mateix dia, presentava una denúncia a la Fiscalia de Menors, contra la consellera d'ensenyament, Clara Ponsatí, per la utilització de nens en el procés de l'1-O, segons ella, amb intencionalitat política molt greu. Aquests darrers dies, hi ha un atac del govern central i dels mitjans espanyols, contra els mestres, i escoles de Catalunya, per adoctrinament. Són actes i declaracions, molt desesperats, que exemplifiquen la incomprensió d'alguns, de la sociologia catalana, de les darreres dècades. La situació que vivim és tant extraordinària, que com pares o educadors, ens obliga a explicar als més petits, el que està passant. Lluny queda l'època de "l'oasi català" on políticament no passav...

Una llei que regularitzi la professió de l'educador/a social, no és tan sols un reconeixement i una defensa del nostre ofici, és quelcom més, que no beneficia únicament al nostre sector, beneficiaria a tota la societat. En un món ideal, la nostra professió no hauria d'existir, però les desigualtats i la pobresa, no són fenòmens que disminueixin, al contrari. En un món on l'assistencialisme ,no deixa marge als processos educatius paulatins, l'educador ofereix aquest treball socioeducatiu únic, que traspassa, enriqueix i suma, a l'educació formal de l'escola que tots hem conegut. Som útils, transversals i intergeneracionals. La nostra sensibilitat pot influir des de l'àmbit mèdic fins als espais de lleure. Ens podem confrontar a qualsevol dificultat humana, amb l'objectiu de generar processos de canvi. No ens fan por les històries de vida enquistades i complicades, si al final aconseguim que les persones visquin en un món més equitatiu i just...

Molts pares santcugatencs, de fills i filles adolescents, han tingut aquesta setmana, una buidor a l'estómac, en sentir la notícia de la desaparició de la Martina Que un adolescent decideix marxar, fugir de casa i del seu entorn, és un crit de desesperació, però alhora és un acte de valentia, d'algú que pren una decisió, que mou les fitxes del taulell, sense massa sentit, ni sense saber amb quina finalitat. Més enllà de l'angoixa, que pot produir a un pare o a una mare, aquest trencament, aquesta situació inesperada, es fa encara més complicat educar o treballar amb joves, que no tenen inquietuds, que no expressen, que no prenen decisions.

Drets o assistencialisme? Protecció o empoderament?Interessant debat, des del punt de vista de l’educació social, i en el marc dels serveis socials. Actualment que es parla tant de la revolució pedagògica, i de les expectatives que tenen els companys mestres de l’educació formal, un dels temes que més apareixen en els debats, és l’adaptació dels currículums, al ritme de cada nen/a, i que no es pot ensenyar (o guiar i acompanyar, perdó..) a tots els alumnes igual, i que si es continua fent així, els joves es seguiran quedant exclosos, perduts, en els ritmes educatius uniformes i rígids. Als educadors socials això de no tractar o intervenir amb les persones, de la mateixa manera, ja ho fem fa molts anys. Seria molt bonic no protegir únicament als usuaris amb suports econòmics, però a vegades les situacions de les famílies son tants desesperants, que no tenim més remei que buscar beques i ajudes, sota les pedres..com a primera mesura de xoc!

Encertat i interessant debat que la Fundació Jaume Bofill, i la UOC han organitzat al Palau Macaya, i decepcionant a la vegada, veure com ens deia la Rosa Monreal, (en nom del CEESC), la inexistent presència de cap representant del Departament d'Ensenyament. Conclusions personals molt previsibles; manca de recursos (el director d'un IES a Banyoles, ens recordava, que al Pla de l'Estany, només hi ha tres educadors socials, més un que han incorporat ells, al centre, amb diners de l'AMPA), i manca de decisió política perquè l'educador social s'incorpori, a secundària, o si cal, com bé ha dit la Begoña Escribano, a fer prevenció  a primària. Molt complet l'estudi que en Miquel Castillo,ha fet sobre la presència de l'ES al centre, la història recent i dades molt interessants. En Miquel ha anat tant ràpid (20 minuts) en explicar-ho tot, que he trobat a faltar la seva reflexió més personal i espontànea de tot plegat.Us poso l'enllaç: http://www.fbofil...

www.tv3.cat Quan vaig veure el primer capítol, de la sèrie, Merlí, vaig fer una piulada criticant el poc risc de la televisió pública catalana, per a fer una bona radiografia dels joves i dels instituts catalans, i la oportunitat perduda per explicar la dura feina dels mestres a secundària A més a més, em va semblar d'una lleugeresa terrible, la manera en que es va tractar el desnonament del mestre protagonista. Una situació molt més dramàtica, malauradament..(si a Sant Cugat, també hi ha desnonaments...) Tot i això em vaig donar la oportunitat de veure tota la temporada, que ara acaba, per a poder fer una reflexió més àmplia, justa i constructiva. Primer de tot, per a fer professionals dogmàtics, cal dir que això és una sèrie de ficció, i no un documental, i hem de poder mirar-ho amb una perspectiva d'espectacle televisu, que ha de poder captar l'atenció de l'espectador, juvenil a poder ser. Aquest objectiu s'ha assolit, amb escreix, si mirem els índex...

Aquest article es va publicar a l'edició digital del TOT SANT CUGAT, 27 d'octubre de 2015 El curs escolar ja fa més d’un mes que ha encès la maquinària, i tant mestres com alumnes ja viatgen a tota velocitat. Perdó!, cadascú a la seva velocitat. Els mestres d’escoles amb menys recursos (les públiques majoritàriament) han començat amb menys benzina, i els alumnes més mandrosos, que ho deixen tot pel darrer trimestre, encara estan a “boxes”. Cada principi de curs, sempre apareixen els mateixos debats sobre la crisi del sistema educatiu; des de la llunyania dels currículums escolars vers el vertiginós ritme de la societat actual, l'escassa i sovint caducada formació al professorat, o la manca de motivació amb què els joves encaren la secundària, i agreujada els darrers anys, amb les poques possibilitats laborals. Què fem per solucionar aquesta desmotivació, que neix, creix i es reprodueix a secundària? Fa 15 dies, fins i tot, en el nou programa de Xavie...

Tots sabem quina feina fem, i la necessitat que, malauradament, hi ha de la nostra tasca.Estem orgullosos del que fem, i ho fem amb vocació i devoció (i qui no, se n'ha adonat de seguida en quan s'ha posat a treballar..). Però carai!Que malament ho expliquem, quan la tieta, el nebot o l'àvia veïna del segon, ens pregunten.. de què treballeu? Cada vegada ho expliquem d'una manera diferent, i mai ens en sortim... Sempre ens queixem del reconeixement professional, d'altres sectors professionals, com els metges o els advocats, i ens fa enveja i una mica de ràbia, quan algú que desconeix el nostre món, ens acaba anomenant assistent social. No hem de posar excuses, estimar-nos més, i defensar la nostra tasca.Quantes vegades hem perdonat un retard de 30 minuts d'una entrevista? Pobre...ha tingut un mal dia...i no ha pogut arribar abans...li estem fent mal al nostre usuari (no eduquem en la gestió de temps) i ens fem mal a nosaltres... Estem en un món canviant,...

Sovint es parla de l'abundant i diversa oferta d'escoles i instituts que hi ha Sant Cugat; laiques, religioses, les que separen per sexe, les que tenen fantàstiques i grandiloqüents instal·lacions esportives o les que garanteixen l'aprenentatge en cinc idiomes Les portes obertes s'han convertit en actes comercials, on s'ha d'oferir un producte únic, incomparable, efectiu, singular i atractiu. Una escola privada és un negoci, i l'educació que ofereix passa a ser un producte, sense que això signifiqui, o s'hagi de convertir en un fet pejoratiu. Les escoles i instituts públics no competeixen entre elles. Han de garantir un servei públic. No cal que expliqui, el maltractament que han patit els serveis públics els darrers anys de crisi; menys pressupost, menys i pitjors instal·lacions, menys personal, atenent i resolent les mateixes problemàtiques i dificultats, que els alumnes plantegen. Secundària s'ha convertit en una etapa complica...

http://www.becasalpino.com/ Segur que molts pares teníeu ganes que arribés l'"anhelada" tornada a l'escola A mi em sap greu, sentir i pensar (ho sé, he pecat, jo enguany ho he desitjat una miqueta...) tenir ganes que els teus fills vagin a l'escola i no veure’ls durant unes hores, que mengin de manera equilibrada al menjador... que tornin a la rutina, que tan bé els va... L'any que ve, m'agradaria no ser tan fred i entristir-me, per deixar de passar totes les hores del dia amb ells, durant les vacances d'estiu. Amb aquest batibull, que representa el mes de setembre (final d'estiu, reunions de l'escola, tornada al gimnàs, deixar de fumar...) voldria destacar dues coses que m'han encuriosit. D'una banda, i parlant de la nostra ciutat, i dels nostres joves alumnes santcugatencs, 19.622, assistiran a les diferents escoles del municipi. Una quantitat més que respectable, i que no té comparació amb altres municipis. Una altra ...

www.totsantcugat.cat Hi ha una nova espècie de bolets a Sant Cugat del Vallès. És un tipus de bolets, que no és autòcton, ja que s'ha estès a diferents indrets i municipis de Catalunya. Tampoc és un fenomen d'enguany, Sant Cugat ja el coneix fa uns anys. Contràriament als bolets que tots coneixem, el "Boletus Escolarum", no es pot collir a la tardor, apareix abans de l'estiu, en el final de la primavera i a l'inici de l'estiu. A més a més les escoles que els toca viure amb aquests bolets, se’ls han de menjar si, o si, no tenen opció, i han d'aprendre a conviure amb ells. No són verinosos, però alteren bastant el curs escolar. Suposo que si tens un fill/, a punt d'entrar a l'Escola Olivera, sabràs de que et parlo. Aquesta escola, el curs vinent en comptes de dues aules de P3, en tindrà tres.