OSCAR BARRIL ANDRÉS

Article publicat a l'edició digital del TOT SANT CUGAT el passat 21/04/2016 Avui em venia de gust parlar d'un tema que enfronta dos col·lectius, el social i el sanitari. He intentat situar-me en una posició neutra, entenent que formo part d'un dels grups. Per molt que passin els anys, els Serveis Socials i els Serveis de Salut Mental, s'han resignat a tenir una relació d'un d'esquena de l'altre. Jo puc parlar a partir de la meva experiència a Sant Cugat, i de la relació amb altres professionals d'altres administracions. Pot ser que en algun municipi la relació sigui més fluida, més amable, però la realitat que jo he vist i viscut, no seria tal. Si no hi ha una bona entesa entre els professionals, no és quelcom casual, i no té a veure que uns siguin més estúpids, que altres. Els dos circuits, el social i el sanitari, els manca històricament, una coordinació des de més a dalt. I això perjudica, òbviament, als usuaris, i en la seva salut. Els pr...

WhatsApp, Instagram i Snapchat, en aquest ordre, ha passat a ser el podi d'aplicacions entre els joves santcugatencs. Recordo al curs 2012-13, on els instituts anaven de corcoll, amb l'aparició de les pàgines “informer”, i en alguns altres de l'aplicació per a iPhone, “gossip”. Els conflictes passaven de l'aula a la xarxa, i la manca de control, pels centres, es feia quelcom complicat de gestionar. Missatges anònims, contra alumnes i professors, inquietàvem els claustres. Les pàgines “informer”, que havien creat unes alumnes de la UAB, per compartir i intercanviar aspectes quotidians, s'havien estès com la tinta.  La Generalitat ho va solucionar recomanant als directors que denunciessin a Facebook les pàgines, i van acabar tancant totes. Va ser una oportunitat perduda. Els joves que van tenir l'enginy d'obrir la pàgina podrien haver acabat sent, o potser ho seran, potencials “community manager”. Ritmes educatius, que no ho fan al mateix temps que l...

Encertat i interessant debat que la Fundació Jaume Bofill, i la UOC han organitzat al Palau Macaya, i decepcionant a la vegada, veure com ens deia la Rosa Monreal, (en nom del CEESC), la inexistent presència de cap representant del Departament d'Ensenyament. Conclusions personals molt previsibles; manca de recursos (el director d'un IES a Banyoles, ens recordava, que al Pla de l'Estany, només hi ha tres educadors socials, més un que han incorporat ells, al centre, amb diners de l'AMPA), i manca de decisió política perquè l'educador social s'incorpori, a secundària, o si cal, com bé ha dit la Begoña Escribano, a fer prevenció  a primària. Molt complet l'estudi que en Miquel Castillo,ha fet sobre la presència de l'ES al centre, la història recent i dades molt interessants. En Miquel ha anat tant ràpid (20 minuts) en explicar-ho tot, que he trobat a faltar la seva reflexió més personal i espontànea de tot plegat.Us poso l'enllaç: http://www.fbofil...

Article publicat al TOT SANT CUGAT el 31/01/2016 Els éssers humans hem estat capaços de fer increïbles avenços en medicina, i alhora matar-nos per un trosset de terra o petroli Però hi ha tabús i prejudicis que, per molts anys que passen, ens costa de modificar i canviar. Un d’ells és posar-nos en mans de professionals de l’àmbit social; psicòlegs, psiquiatres, educadors, treballadors socials…  Quan es tracta d’anar al fisioterapeuta, al podòleg, al traumatòleg o al dentista, no hi ha massa problema per explicar-ho al veí a l’ascensor, o al cunyat al dinar de Nadal. Fins i tot una aventura tumultuosa amb un queixal del seny pot convertir-se en una bona anècdota. Però demanar hora al psicòleg, o visitar a la treballadora social, ja no és tant “bonic”.  Quan el que hem de tractar és un problema de tipus afectiu, emocional o de conducta, les persones no estem tan disposades en acceptar que ens hem de tractar, i deixar despullar les nostres emocions. Deixem que ens t...

www.elmostrador.cl Mai m’han agradat les pel·lícules que acaben bé, sempre he trobat que els happy end no ajuden a reflectir la realitat, que les coses no són sempre de color rosa. Sent educador social, i a mesura que em vaig fent gran, te n’adones que la meva professió,sempre m’ha inclinat cap al rebuig de l’art que representi llum, color i serpentines. M’ha atret molt més quan l’artista ens ensenya el més fosc i dur de la vida. Podria pensar que fora de la feina m’hauria de permetre evadir-me de les vides grises i complicades de les famílies amb les quals treballo, però que hi farem, sóc així de masoquista.. Avui us parlaré de dos germans, i d’una mare exemplar, treballadora i lluitadora.  La seva història no ha acabat, segueix, tot i que sovint les coses no són com les havíem planificat. Ell té 13 anys, es podria dir José, i ella en té 17 i es podria dir Nayara. La seva mare va arribar a Sant Cugat fa 7 anys, buscant una vida millor pels seus fills, i va començar a tre...

www.tv3.cat Quan vaig veure el primer capítol, de la sèrie, Merlí, vaig fer una piulada criticant el poc risc de la televisió pública catalana, per a fer una bona radiografia dels joves i dels instituts catalans, i la oportunitat perduda per explicar la dura feina dels mestres a secundària A més a més, em va semblar d'una lleugeresa terrible, la manera en que es va tractar el desnonament del mestre protagonista. Una situació molt més dramàtica, malauradament..(si a Sant Cugat, també hi ha desnonaments...) Tot i això em vaig donar la oportunitat de veure tota la temporada, que ara acaba, per a poder fer una reflexió més àmplia, justa i constructiva. Primer de tot, per a fer professionals dogmàtics, cal dir que això és una sèrie de ficció, i no un documental, i hem de poder mirar-ho amb una perspectiva d'espectacle televisu, que ha de poder captar l'atenció de l'espectador, juvenil a poder ser. Aquest objectiu s'ha assolit, amb escreix, si mirem els índex...

Aquest article es va publicar a l'edició digital del TOT SANT CUGAT, 27 d'octubre de 2015 El curs escolar ja fa més d’un mes que ha encès la maquinària, i tant mestres com alumnes ja viatgen a tota velocitat. Perdó!, cadascú a la seva velocitat. Els mestres d’escoles amb menys recursos (les públiques majoritàriament) han començat amb menys benzina, i els alumnes més mandrosos, que ho deixen tot pel darrer trimestre, encara estan a “boxes”. Cada principi de curs, sempre apareixen els mateixos debats sobre la crisi del sistema educatiu; des de la llunyania dels currículums escolars vers el vertiginós ritme de la societat actual, l'escassa i sovint caducada formació al professorat, o la manca de motivació amb què els joves encaren la secundària, i agreujada els darrers anys, amb les poques possibilitats laborals. Què fem per solucionar aquesta desmotivació, que neix, creix i es reprodueix a secundària? Fa 15 dies, fins i tot, en el nou programa de Xavie...