OSCAR BARRIL ANDRÉS

Fa bastant temps que no escric al blog ( dos mesos) però el naixement del meu segon fill ha estat motiu suficient, per a fer aquets parèntesi. Aquest recés, i breu desconnexió de la intervenció amb els joves, fins a aquesta darrera setmana, que els he tornat a veure, em dóna peu al breu post d’avui. D’una banda, i quan un està de vacances o de baixa, tendeix a celebrar que no treballa. Fins aquí natural i lògic. Però els que treballem als serveis socials, vivim situacions desagradables, tristes, negres,dures doloroses, complicades, i deixar de conviure amb aquestes històries durant un temps, és un motiu de descans i relaxació. En el meu cas, no veure els adolescents sense límits, insistents, pesats, transgressors, maleducats...pot semblar un respir....però aquesta setmana que m’hi he trobat amb ells, desmenteixo aquesta personal idealització negativa!! Els adolescents en risc social també son carinyosos, dolços, amables, atents, emprenedors, energètics,motivadors, implica...

- (Usuari)“Se me ha pasado, te dije que me iba bien, pero el mismo dia, tenia una reunion, en la guarderia de la pequeña, y no me acordaba, se me ha pasado por completo” -(Jo) “No pasa nada, buscamos otro dia, y listos, a la tercera va la vencida” No pasa nada? Doncs si que passa!!!. Aquesta trucada, real 100%, es la d’una mare, que per tercera vegada, pretenia emplaçar l’entrevista que teníem amb ella i el seu fill adolescent. Segur que aquesta mateixa mare, no deu oblidar la seva cita al metge de capçalera. No me l’imagino trucant al CAP, dient que s’ha oblidat. Tots el professionals de l’àmbit social , plorem, dient-nos a nosaltres mateixos que som el germà petit, la regidoria petita, l’abandonada. Ens podem queixar molt, però el prestigi professional comença per nosaltres mateixos, i educant també al nostres usuaris, enmarcant el nostre paper i la nostra posició com agents socials. Quantes vegades hem acollit entrevistes sense cita prèvia, o hem perdonat retrassos de 30 min...

Imatges Concentració 18 d'Agost Contra les retallades del PIRMI

És el primer agost que treballo, i el departament de Benestar i Família decideix iniciar les seves particulars retallades, en ple estiu. L'aire acondicionat funciona, afortunadament. A fora el carrer, l'asfalt respira foc. El juliol primaveral s'ha acabat. Esmorzaré a la taula, vigilant que les molles de l'entrepà , no es fiquin dintre del teclat. Sona el telèfon; "Oscar!!!Como estas?Mira iré rápido, que te llamo de Marruecos, que he bajado a ver a mis padres, después de 2 años si n verlos!que no me han ingresado el PIR MI del mes de julio!!que ha pasado?!" Aquesta trucada fícticia, bé podria ser certa, i ens exemplifica la difícil tasca que, els serveis socials municipals, tindran aquests pròxims dies per culpa del nyap que la Generalitat ha decidit fer amb la prestació de renda mínima d'inserció. Era d'esperar, i després de les retallades del Sr. Boi Ruiz a Sanitat, el Sr.Cleries ha posat fil a l'agulla. Als mitjans de comunicació (poca di...

http://www.jaumefunes.com/ Posar límits, establir límits, una de les accions i plantejaments d'intervenció, més utilitzats i repetits amb els adolescents. No hi ha educador/a social que no hagi treballat mai els límits, és més, ens sentim còmodes posant normes i limitacions. La problemàtica,però, ja no és tant còmode per altres professionals com mestres i professors, emmarcats en una educació més formal, ni en pares i mares, on el vincle emocional és més fort. Quan començava a treballar amb adolescents, aplicava la teoria;repetir unes pautes i normes, no decaure en elles, i mantenir-les impetuosament. Amb el temps, i havent estat pare, te n'adones de l'orígen de les conductes dels adolescents, de les poques casualitats de les situacions, i que a vegades les intervencions, no responen estrictament a la fórmula matemàtica de la teoria. Cada jove és diferent, i no tots necessiten el mateix límit. El conegut pediatre Carlos Gonzalez, diu en un dels seus llibres "Be...

A.S.A. i H.S.A. són dos germans del Pakistán,que van arribar fa nou mesos a Catalunya. Ahir no van provar cap gamba, ni llagostí, ni van tastar l’arròs. Però els vaig convèncer de participar en l’arrossada popular de festa major. Van conèixer i van viure una festa tradicional, del municipi on viuen. Potser l’any vinent ja menjaran paella, poc a poc. En la nostra professió, com en els bons plats, el processos s’han de cuinar a foc lent. L’avantatge que tenen els pobles, sobre la proximitat d’una festa major, no s’aprofita prou, per treballar aspectes educatius. Les tradicions de cada municipi , són una plataforma d’integració i adaptació, immillorable. Colles de diables, colles castelleres, els bastoners,etc. Infinitat de grups i colles,que hi ha a Catalunya, on un nouvingut es sentiria aixoplogut i identificat amb el lloc on viu, a més de fer-lo partícep en la dinàmica viva del poble. Sovint, l’empenta i iniciativa del propi immigrant, el fa participar, per ell sol, de les ...

ESPN Després de jugar molts anys a bàsquet (15) i després exercir d’entrenador d’equips de formació, l’esperança de trobar possibilitats educatives en l’esport, l'anava perdent poc a poc, quan veia segons quins pares i entrenadors, Era dífícil trobar-te un pare, que no pensés que el seu fill/a, mereixia més minuts de joc, o que l’altre company/a havia jugat massa. De la mateixa manera, costava molt esforç i perseverança, fer veure als progenitors el poc educatiu i formatiu, que era, està en una categoria, on els rivals era molts inferiors, i per tant guanyarien gairebé tots els partits. Personalment, els deia, que preferia quedar classificats a mitja taula, que escombrar a tots els equips. D’entrenadors et trobaves autèntiques atrocitats. Joves amb ganes de marcar l’autoritat a crits, i fent jugar els més bons el màxim de temps, sense pensar en la formació de cada noi/a. És un error tant gran comparar i posar en el mateix nivell, l’esport formatiu i el professional...