SOS MANIFESTACIONS I ESCOLA PÚBLICA

Sóc fill de l'estat del benestar. Als anys 90 , quan anava a les manifestacions d'estudiants demanàvem 0,7% dels pressupostos per a cooperació internacional, un canvi en la selectivitat ,o una major aposta per l'educació pública dels primers governs d'un tal Aznar. Cridàvem consignes, heredades sense actualització, dels nostres pares: "El hijo del obrero a la universidad!!".Majoritariament, cap vam saber que era la fam, i podíem anar de vacances qui més o menys lluny, a l'estiu. Tots ja vam nèixer amb uns drets i unes llibertats, molt lluitades i treballades durant anys.

Ahir ja no vaig sortir al carrer per la meva educació, sinó per la dels meus fills. La crisi fa perillar, malauradament eixos elementals de la construcció i futur d'un país com l'educació. 

Erem molt pocs, per la importancia de la protesta. Potser hauríem de plantejar-nos, que la pancarta i el megàfon, ja no espanta als polítics. Quan es llegia el manifest davant del Palau de la Generalitat, Artur Mas i molts consellers ja degustaven el catering a la tribuna del Camp Nou. I si entre tots col·lapsem el servidor de la Generalitat  amb e-mails o col·lapsem el twitter del president? Els temps canvien, i les formes de manifestació també necessiten una actualització.