EXPOSICIÓ EMOCIONAL

www.mercefontanilles.org

Les darreres setmanes, he tingut dos retrobaments, amb antics usuaris santcugatencs, que m'han fet pensar i reflexionar moltes coses.

La sort o desgràcia, dels que treballàvem amb persones, és la nostra exposició emocional.Comparteixes moments de dificultat, i algunes vegades, moments de superació i èxit.Pots esdevenir una figura referent, o també despertar ires i odis.

Malament, si un cas, et preocupa i te l'enduus sota el coixí de casa teva, abans d'anar a dormir, o ens equivoquem si ets massa fred, i et distancies massa de la persona, per actuar amb contundència.

Un retrobament normalment és quelcom agradable, malgrat, la intervenció no hagués estat molt fluïda, tant l'usuari com el professional, deixen enrera desavinences passades, i es disposen a fer un discurs de la vida actual, alguns amb camins més afortunats, d'altres amb recorreguts més difícils.

El primer dels casos,però, va ser molt efusiu.Em va abraçar,i em va recordar els anys compartits, com anys agradables i feliços.Ja no era un noi, era un home.Era una sensació ben estranya,la seva veu, el seu cos havien mutat.Deixar-los de veure als 15 anys, i tornar-los a veure 5 anys després, em feia perdre aquesta evolució final del jove que passa a ser adult.  Era un bon noi,astut llest, amb mases responsabilitats del que li pertocava per l'edat, amb el perill de perdre la infancia que havia de viure.Em va dir que havia estat una temporada al Marroc, que de quan en quan li agrada tornar,però tampoc molt sovint.Amb un cop cada any i mig ja en té prou.Ell ja s'ha acostumat a viure en el món occidental, i també té enyorança de Catalunya, quan viatja al seu país d'orígen.Hi ha dues coses, que malauradament l'uneixen de les seves dues pàtries, ni a Catalunya, ni al Marroc, pot trobar una feina.No el veig massa preocupat.Té mitja família treballant a Londres, en el món de l'hosteleria, i té la seguretat de tenir feina, quan ell vugui.Li faig quatre preguntes en anglès, i malgrat que la seva pronuncia no seria la més britànica, se n'ensurt prou bé.Li desitjo tota la sort del món.

Ella també ha canviat molt, la seva adaptació a Catalunya, i a Sant Cugat concretament, ha estat total.La sents parlar, i la seva dicció linguïstica, no desentonaria pas a la cafeteria del Club de Polo de Barcelona.Quan era petita, tant ella com la seva mare, sempre s'esforçaven  en mostrar una aparença de normalitat, que allò d'estar a serveis socials, era quelcom passatger...el dia a dia però, els feia adonar-se'n que no tot era de color de rosa.El primer que em comenta ,amb ganes de reivindicar-se, es que està estudiant a la universitat.Sentia que em volia mostrar, que havia deixat enrera la nena indecisa, plena de dubtes i contradiccions, que havia conegut.Una nova seguretat, un pèl forçada.

Recordo una noia desmotivada en general,ni el millor Servei d'Informació Juvenil, era capaç d'orientar-la, en un camí formatiu, que fos il·lusionant.És normal, en part, que un adolescent no sàpiga que farà del seu futur.Prou feina tenen, per tenir una infancia i una joventut feliç. Els adults (pares, professionals..) ens obsessionem en dibuixar els camins del nostres joves, mil·limètricament, i no ens adonem que sovint ofeguem el seu present.Me n'alegro que ella, finalment hagi trobat un motor il·lusionant, que faci funcionar la seva vida.

La vida, a vegades, no és com l'havies imaginat, ni com l'havies somiat, ni tan sols com te l'havien planificat. Feliç de retrobar-los, i emocionant, que t'expliquin les seves històres de vida.

Article publicat al Tot Sant Cugat el 26 d'octubre de 2014