EL MEU #9N
 |
| www.totsantcugat.cat |
El dia 8 de novembre vaig anar a dormir amb una sensació de màgia i d’il·lusió, comparable a la d’una nit de Reis Mags. Aquell pessigolleig i aquella incertesa del que passaria l’endemà al matí em va transportar a la meva infantesa.
Hi haurà molt carbó? O serà un dia ple de regals i d’emocions?
L’endemà em vaig llevar abans que sonés el despertador. M’havia inscrit com a voluntari i era suplent de taula, a l’Institut Joaquima Pla i Farreras, per tant, havia d’estar a les 8.00 h en punt, per si fallava algun titular.
Vaig anar caminant, feia fred, i el sol no havia sortit, i tampoc feia pinta que volgués sortir. Petits núvols anaven unint-se, tapant a poc a poc el cel blau. Al carrer, poca gent, una dona passejant el gos, uns joves tornant de festa, i un camió d’escombraries trencava el silenci d’un matí de diumenge.
En arribar a l’institut, una trentena de persones feien cua a la porta.Saludo un company de tertúlia de cafè, dels matins, que estava dels primers de la fila. Estava eufòric, emocionat. Acaben d’entrar els Mossos! Em diu. Vaja, a veure si els Reis Mags s’han quedat adormits...
Entro ràpidament, i veig un munt de gent preparant taules, urnes, cartells, adhesius... No donava crèdit de la multitud de gent, de la infraestructura de l’esdeveniment, i de la seriositat amb què tothom feia les coses.
M’acosto a una dona, que duia un adhesiu de coordinadora. És la que va més atabalada de totes, però no perd el somriure... Sort que el meu marit s’ha quedat a ajudar-me! -em diu.
8.30 h, la coordinadora reuneix tots els suplents. Com pot ser que una vintena de persones, que no érem titulars, encara seguíssim allà!! Tots, en el fons, volíem participar, i deixar empremta, sentíem que allò era un pas històric, de molts altres que vindrien. Un esglaó d’un camí molt llarg. Un avi de més de 80 anys volia fer el que fos, que fins les 9.00 h no marxava, per si calia fer alguna cosa. Ho deia amb els ulls envidriats, amb emoció. De ben segur, que això de transgredir una mica, el transportava molts anys enrere, i es sentia com un adolescent.
La coordinadora ens demana els telèfons de tots els suplents, per si cal trucar-nos en algun moment del dia. Ningú dubta, i donem el telèfons.
8.45 h, dos membres de l’Assemblea demanen si algú els pot ajudar a posar unes taules i unes cadires a fora, per recollir signatures per denunciar la manca de facilitat d’exercir el dret a votar a què el Govern espanyol ha sotmès els catalans. Jo m’ofereixo ràpidament.
8.55 h, un membre d’una taula ens fa una foto a tots, voluntaris i titulars, abans d’obrir la porta de l’institut.
Tots somreien d’alegria, de felicitat, no calia que el fotògraf ho demanés… Ningú sabia què ens portaria tot allò, però la il·lusió d’exercir la llibertat era més forta que el fi.
Sóc dels primers de votar. Em fan una foto. No havia vist mai, en cap elecció (general, autonòmica, municipal), on els votants volguessin fer-se una instantània. Una selfievote, llegia per Twitter…
Sí, sí... La resta ja sabeu com va anar…
Article publicat al Tot Sant Cugat el 24 de novembre de 2014
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada