OSCAR BARRIL ANDRÉS

Sóc fill de l'estat del benestar. Als anys 90 , quan anava a les  manifestacions d'estudiants demanàvem  0,7% dels  pressupostos per a cooperació internacional, un canvi en la selectivitat ,o una major aposta per l'educació pública dels primers governs d'un tal Aznar. Cridàvem consignes, heredades sense actualització, dels nostres pares: "El hijo del obrero a la universidad!!".Majoritariament, cap vam saber que era la fam, i podíem anar de vacances qui més o menys lluny, a l'estiu. Tots ja vam nèixer amb uns drets i unes llibertats, molt lluitades i treballades durant anys. Ahir ja no vaig sortir al carrer per la meva educació, sinó per la dels meus fills. La crisi fa perillar, malauradament eixos elementals de la construcció i futur d'un país com l'educació.  Erem molt pocs, per la importancia de la protesta. Potser hauríem de plantejar-nos, que la pancarta i el megàfon, ja no espanta als polítics. Quan es llegia el manifest davant del

N o em molesta que un grup de persones sense molts escrúpols, venguin la seva ànima, i es tanquin en una casa, despullant totes les seves misèries. Ho fan de forma voluntària, i cobrant un bon sou, que tal com està la situació i les marejants xifres d’atur que hi ha, podria ser una seriosa sortida laboral. El que m’enerva considerablement és l’exposició de situacions familiars de clar risc social en format espectacle a la televisió. Està clar que les famílies participen també voluntàriament, però se'ls hi posa el caramel a la boca que solucionaran el problema del seu fill/a, i després ens riurem al sofà de casa, o ens posarem la mà a la boca, de com pot arribar ser d’increïble trencar la porta d’una habitació a cops de puny i de peu. La definició i l’objectiu d’un d’aquests programes és molt clara i molt interessant a priori: “Segueix el dia a dia de les famílies que, ajudades per un “germà gran”, intentarà restablir l'enteniment i la comunicació entre pares i fills” Des