MERLÍ, L'ANTISISTEMA

www.tv3.cat

Quan vaig veure el primer capítol, de la sèrie, Merlí, vaig fer una piulada criticant el poc risc de la televisió pública catalana, per a fer una bona radiografia dels joves i dels instituts catalans, i la oportunitat perduda per explicar la dura feina dels mestres a secundària

A més a més, em va semblar d'una lleugeresa terrible, la manera en que es va tractar el desnonament del mestre protagonista. Una situació molt més dramàtica, malauradament..(si a Sant Cugat, també hi ha desnonaments...)

Tot i això em vaig donar la oportunitat de veure tota la temporada, que ara acaba, per a poder fer una reflexió més àmplia, justa i constructiva.

Primer de tot, per a fer professionals dogmàtics, cal dir que això és una sèrie de ficció, i no un documental, i hem de poder mirar-ho amb una perspectiva d'espectacle televisu, que ha de poder captar l'atenció de l'espectador, juvenil a poder ser. Aquest objectiu s'ha assolit, amb escreix, si mirem els índexs d'audiència.

Els adolescents que apareixen, són pures etiquetes estereotipades cinematogràfiques; el xulo guapo sensible amb una vida molt dura, l'inadaptat que acaba adpatant-se (compte amb l'agorafobia, una malaltia que no es resol tant fàcilment..), el fill de la mama benestant, la noia simpàtica amiga del gai, el graciós de la classe,el noi gai que no ha sortit de l'armari, i el gai que ja ha sortit de l'armari.

Els adolescents de veritat tenen molt més mastisos...no estan tant definits, motiu pel qual els fa imprevisibles en la seva conducta i comportament. És un moment màgic, veurel's com canvien i/o maduren, i d'una trista impotència veure com van a la deriva...

El que més m'ha agradat, cinematogràficament, és el personatge d'en Merlí. Un tipus de mestre, que no podria existir ni un sol dia , en un institut, pel seu comportament, però que els que treballem en l'educació i amb joves, ens inspira d'allò més. Si fos real de ben segur que votaria a la CUP, però no el soportaria cap claustre de professors.No sé si trobaríem un Merlí a Catalunya; home d'entre 45 i 50 anys, sense plaça fixa, que viu a casa de la mare, i que el seu fill, és alumne seu!

Malgrat el component de ficció,aquest cop si que he de celebrar,  que la televisió pública, mostri un personatge, que critica en el seu discurs filosòfic, molts aspectes sagrats i espinosos; El recapte d'aliments i la solidaritat "nadalenca" en general, les AMPA's, el sistema educatiu de l'ESO, els mòbils i les xarxes socials o la defenestrada assignatura de filosofia per la nova llei WERT, assignatura que és la base de la sèrie i que llença un missatge, inexistent en altres ficcions televisives d'adolescents (Al Salir de Classe,Física i Química o Nada es Para Siempre) que pensin per ells mateixos i que no els adoctrinin.Venint d'una televisió, és un missatge esperançador, on l'objectivitat informativa està en detriment pels interessos empresarials i polítics.

Als meus adolescents santugatencs de la feina, els he fet veure els dos primers capítols de Merlí. Els ha atrapat.

CANVIEM LES AULES?

Aquest article es va publicar a l'edició digital del TOT SANT CUGAT, 27 d'octubre de 2015

El curs escolar ja fa més d’un mes que ha encès la maquinària, i tant mestres com alumnes ja viatgen a tota velocitat. Perdó!, cadascú a la seva velocitat. Els mestres d’escoles amb menys recursos (les públiques majoritàriament) han començat amb menys benzina, i els alumnes més mandrosos, que ho deixen tot pel darrer trimestre, encara estan a “boxes”.

Cada principi de curs, sempre apareixen els mateixos debats sobre la crisi del sistema educatiu; des de la llunyania dels currículums escolars vers el vertiginós ritme de la societat actual, l'escassa i sovint caducada formació al professorat, o la manca de motivació amb què els joves encaren la secundària, i agreujada els darrers anys, amb les poques possibilitats laborals.

Què fem per solucionar aquesta desmotivació, que neix, creix i es reprodueix a secundària? Fa 15 dies, fins i tot, en el nou programa de Xavier Sala Martin a TV3, parlaven d’educació, i quan posaven exemples d’escoles modernes i innovadores (Els Jesuïtes del Clot, era l’exemple... Una escola privada-concertada en una televisió pública) es va parlar poc de l’espai físic. És més, a l’escola esmentada, també hi havia taules i cadires...

Passen els anys, i tot segueix igual. La setmana vinent inicio les xerrades i debats, que faig a instituts de Sant Cugat, sobre el consum digitals dels joves, i l’estructura de les aules, malgrat la incorporació, de tauletes, pissarres digitals... És bastant similar a una aula de BUP, dels anys 80 o 90, i si marxem més enrere, les escoles franquistes no eren pas diferents (estructuralment, és clar) Mestre, dret, pissarra de guix i/o digital darrera, i alumnes asseguts amb una cadira (incòmoda en la majoria de casos) i taula davant.

No és un tema popular, ni es parla gaire, però crec fermament que les aules i a conseqüència, la forma d’explicar dels mestres, hauria de ser diferent.

L’estructura actual escolar, és rígida, i eleva el mestre com el transmissor del coneixement, per sobre de l’alumne, quan això ja no és així. Compte, la jerarquització del mestre, no té res a veure amb el prestigi i el respecte dels mestres, aspecte devaluat darrerament. Defensar que el mestre ja no cal que estigui dret, i que ja no sigui el referent i l’únic que enraoni a l’aula, és compatible amb ser un mestre més pròxim, empàtic, i que guia al jove, a entendre i buscar la informació i a fer-lo més crític.

Tot això, es faria més fàcil si canviéssim la fisonomia de les aules. Treure cadires i taules, i pensar en espais més còmodes, versàtils i polivalents, no ha de significar grans pressupostos. Cal atreviment i canvi de mentalitat. I estaria bé que l’escola pública en fos capdavantera. Tenim algun exemple, d’escoles atrevides, que ja intenten fer aquest canvi però en són molt poques. Feu un “google” a l’Escola Vittra Telefonplan d’Estocolm, una autèntica delícia en espais d’aules diferents...

SEMPRE AMB NOSALTRES,MARINA

Article publicat al TOT SANT CUGAT, edició digital, el passat 11 d'octubre de 2015, i al DIARI de Sant Cugat, edició paper, el divendres 9 d'octubre.

Avui no us parlaré d’escoles, educadors socials, xarxes socials o adolescents.
L’article d’avui l’escric en nom de tots els companys de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Cugat, i en homenatge a la nostra Marina que, el passat 22 de setembre, ens va deixar.
Quan vaig arribar fa 10 anys a Serveis Socials Municipals, tenia poca experiència en treballar a l’administració. Un any i mig en un ajuntament petit com el de Sentmenat era el meu únic bagatge. Però per posar-me les piles, i aprendre el més ràpid possible, escoltava i em fixava amb els més veterans; el Teo, la Mercè, el Xavier, la Marta, l’Anna i, per descomptat, la Marina.
Em feia molta enveja com els usuaris la miraven, i l’estimaven. Ella s’entregava en el tracte, en el diàleg, en escoltar els problemes i les preocupacions dels ciutadans de Sant Cugat; mares, avis, nens, adolescents.Ella sempre deixava empremta. Quines ganes de poder, encara que fos amb una única família, deixar el record i el confort amb els que tots els usuaris sortien d’una entrevista amb la Marina.
Quan en alguna jornada o formació es debatia o es parlava de la vocació de la nostra professió, jo pensava amb ella. No hi havia millor exemple de vocació i dedicació. Si un assistent/a social ha d’escoltar, orientar, donar suport i empatitzar amb una persona necessitada, ella ho feia de meravella. Ella era elmodel de l’essència de la nostra professió, i mai me l’hauria imaginat fent o realitzant una altra professió.
Els darrers anys, on la gestió administrativa dels agents socials ha crescut, la Marina li era sobrant. Detestava fer registres, informes... si això li restava temps per escoltar i ajudar. Ella era una professional social autèntica; la seva màgia s’ubicava en la paraula i no asseguda davant de l’ordinador.
Com podia mantenir el somriure davant de casos tan greus, tan tristos i tan desesperants? Ella ho aconseguia! Malgrat tingués un mal dia i estigués patint pels seus pares o pels seus fills. Sempre mirava cap a la resta, sempre tenia un moment per tu, sempre tenia una mirada cap als altres, abans de mirar-se a ella mateixa.
Gràcies pel que ens has ensenyat, gràcies pels moments viscuts. Deixes un buit enorme que ja mai podrà ser substituït. Quan tingui dies més durs a la feina, pensaré amb tu, i m’adonaré que tenim al davant la professió més maca del món.
Sempre amb nosaltres, Marina.

L’educació social a l’esfera pública.El reconeixement social de la professió

Tots sabem quina feina fem, i la necessitat que, malauradament, hi ha de la nostra tasca.Estem orgullosos del que fem, i ho fem amb vocació i devoció (i qui no, se n'ha adonat de seguida en quan s'ha posat a treballar..).
Però carai!Que malament ho expliquem, quan la tieta, el nebot o l'àvia veïna del segon, ens pregunten.. de què treballeu?
Cada vegada ho expliquem d'una manera diferent, i mai ens en sortim...
Sempre ens queixem del reconeixement professional, d'altres sectors professionals, com els metges o els advocats, i ens fa enveja i una mica de ràbia, quan algú que desconeix el nostre món, ens acaba anomenant assistent social.
No hem de posar excuses, estimar-nos més, i defensar la nostra tasca.Quantes vegades hem perdonat un retard de 30 minuts d'una entrevista? Pobre...ha tingut un mal dia...i no ha pogut arribar abans...li estem fent mal al nostre usuari (no eduquem en la gestió de temps) i ens fem mal a nosaltres...
Estem en un món canviant, on les formes de relació social, també canvien, i la tecnologia impregna i modifica aquest escenari.
Qui millor que nosaltres, que ens definim socials, per tal d'aprofitar aquesta embranzida, i posar-nos al davant.
Tinguem en compte la irrupció de les xarxes socials i la proliferació de les pantalles, per incorporar-les en el nostre dia, a dia, i aprofitem-les per enriquir les nostres intervencions. Siguem pioners, innovadors, i no ens tanquem a obrir el nostre marc de treball.Qui millor que nosaltres per crèixer i diferenciar-nos, no tenim l'hermetisme ni el dogma d'altres professions.
Ara més que mai, Educadors Socials!

ZONA 2, DISCRIMINACIÓ HISTÒRICA

 

 

Article publicat a l'edició digital del Tot Sant Cugat l'1 de setembre de 2015

No sabem com, però el setembre ja ha arribat.

Abans aquest mes es feia més avorrit, i depressiu; tornada a la feina, tornada a l’escola, final de les vacances, promeses irrealitzables... Però des del 2010, amb les creatives diades, els finals d'estiu s’han tornat més divertits i emocionants.

Com? Que encara no t’has inscrit a la Meridiana? Uf, i els meus pares fa un mes que em diuen que els inscrigui, i encara no ho he fet... I com hem d’anar vestits? Nano! Ja has comprat les samarretes? I a quin tram estaràs? El de Sant Cugat és el 68! No! Que jo m’he inscrit al 73, que és el de Terrassa, que he quedat per dinar amb uns amics… I com anireu, amb l'autocar de l’ANC? O amb tren? Amb tren? Doncs fa temps que no l’agafo... Tenia una T-10, però deu estar caducada... Encara som Zona 2 a Sant Cugat?
Bona pregunta. Doncs sí, a Sant Cugat seguim a la Zona 2, en la magnífica organització coronària, una reivindicació històrica. 

Abans de la creació d’aquestes zones, el cost del trajecte es calculava en funció de la distància del destí. El preu del bitllet era diferent segons la destinació. Si el viatge era més llarg, més costós era el preu. Fàcil d'entendre, raonable i just. Però amb l'aparició de les targetes multiviatge (T-10,T-50, T-Mes) es feia més difícil calcular el cost dels viatges, i calcular el preu/distància. Així que es va implantar un sistema de zones tarifàries que va unificar preus en funció de les corones. Es va dibuixar el radi de Barcelona en cercles, així la Zona 1 és la més propera a Barcelona i la Zona 6 la més allunyada.

Ah, caram! Tot partint de Barcelona, la capital de Catalunya. Sistema radial, on tot està pensat cap a i des de Barcelona, i no té en compte els viatges entre municipis, de la mateixa distància. Per tant, podríem dir que aquest sistema és discriminatori, si el nostre viatge no parteix ni acaba a Barcelona. I no només això, ara mateix si analitzem les distàncies geogràfiques entre poblacions que estan a la Zona 1 o la Zona 2, el criteri preu/km és poc clar. Veiem algun exemple. Montgat està a 13,15 km de Barcelona i està a la Zona 1, Sant Cugat i Molins de Rei, amb una distància molt semblant, uns 12 km, són Zona 2. Molins de Rei, a més, ha de veure com té a la seva població veïna, Sant Feliu a la Zona 1. Podríem dir el mateix de Montcada, o Sant Boi, que es veuen beneficiats de la Zona 1, tot i estar també a una distància molt similar de Barcelona a Sant Cugat. El que encara s'entén menys és Castelldefels, a 20 km de Barcelona, i a la Zona 1.

Sempre ens queixem, moltes vegades amb raonaments sòlids, que el govern de Madrid ens té atrapats, i que per exemple, les infraestructures estan pensades de manera radial, només pensant en la capital d'Espanya. El recent candidat de Junts pel Sí per Tarragona, el catedràtic Germà Bel, ho explicava de meravella en el seu llibre Espanya capital, París on repassava els orígens i les característiques del model d’infraestructures espanyol. El sistema radial que es desplegava des de l’arribada dels Borbons al poder en el segle XVIII i que té encara com a metàfora el “Madrid, quilòmetre zero”, on l'objectiu és el control i la “cohesió política nacional” i no el desenvolupament econòmic.

Això mateix és el que hem d'evitar, si volem un nou estat. Un nou centralisme, amb Barcelona com a epicentre. De moment el sistema de corones tarifàries dels FGC és discriminatori, pels ciutadans que no viuen a Barcelona. Llegint el Llibre Blanc del Consell de Transició no observo cap punt on parli directament d'aquest tema, ni tampoc l'esborrany, de la constitució del jutge Vidal!
Compte, que hi ha molta feina a fer. Fem-la bé!

ON S'AMAGUEN ELS ADOLESCENTS A L'ESTIU?

Article publicat a l'edició digital del Tot Sant Cugat el 12 d'agost de 2015

La companya educadora de la Floresta, que fa poc menys d'un any que treballa a l'Ajuntament, em preguntava on es reunien els adolescents a la zona del centre
No només vaig explicar-li, sinó que la vaig invitar a fer un volt, per ensenyar-li, humilment, quines eren les zones més freqüentades pels joves santcugatencs. La zona de “botellón” de Can Solà, Can Magí o Can Mates, l'skatepark del Parc de la Pollancreda (tot i que davant de l'auditori també et pots trobar skaters...), la part de darrere del Monestir... entre altres llocs. Però el lloc més preuat, més secret, més recòndit, de ben segur que no el coneixem.

 Aquí està la gràcia de l'adolescència. Seríem molts ingenus, si pensem que un cop obert un Casal de Joves, ja tindríem reunits, l'endemà, en un mateix edifici, tota la joventut de Sant Cugat. Al mes d'abril vaig escriure un article sobre l'espai públic i els joves, i algun comentari crític vaig rebre (benvingut sigui..). Ningú pensa a crear o proposar espais públics per a joves. Aquesta setmana llegia un article del dissenyador Oscar Guayabero, i explicava que els horribles bancs individuals es van crear per evitar que els sense sostre poguessin dormir. Pensar en el mobiliari urbà per evitar un ús vandàlic no és pensar a fer un servei públic.

 Però tornem als nostres adolescents... Ara a l'estiu, i quan estic de vacances, m'agrada observar-los, des de la distància, sense la pressió ni l'obligació d'intervenir. De fet és un exercici que no faig durant l'any, i m'enriqueix força. Em fixo amb coses que quan els tinc tan a prop no aprecio. Les seves gesticulacions, els seus silencis, els moviments en grup, el que lidera, el que xerra massa, el que provoca, la presumida, el que té enganxat els dits al mòbil (per timidesa o per addicció), els vestuaris. I com no els racons on es reuneixen.

 Com diu el meu admirat Jaume Funes l'estiu és el moment de descobrir i aprendre coses noves, diferents, que l'escola no vol o no pot prestar atenció, i si ho apliquem als adolescents, això és exponencial. Hi ha estius que per un jove significa tres anys d'experiència. El que poden viure de vacances a casa seva, a la festa major del poble, al càmping, a l'apartament de la platja, a la casa rural, pot arribar a ser enormement enriquidor. Si aquest estiu busques un adolescent el trobaràs, en la cala més amagada, en el banc més atrotinat i menys il·luminat del passeig, a la pista de tennis abandonada en la que ja no s'hi juga a tennis, o a la plaça més bruta però més amagada de la ciutat. I jo els observaré des de la llunyania, amb admiració i amb la nostàlgia de què el que ara viuran serà irrepetible i únic, i que ja mai ho tornaran a viure per primer cop.

“Snapchat, WhatsApp, Instagram..., com funcionen?

Us espero el proper 3 de juny a les 19:00 a la Masia Torreblanca amb la xerrada

“Snapchat, WhatsApp, Instagram..., com funcionen? Coneix les xarxes socials que utilitzen els joves i parlem sobre com els pares/mares/educadors/es podem fer-ne l’acompanyament”.

Us adjunto la presentació perquè aneu fent boca!!

PERISCOPE, LA VIDA EN DIRECTE



tidbits.com

Si Instagram va democratitzar la fotografia, aplicacions d'streaming "on live", com Periscope o Meerkat, situen a l'usuari coma productor, guionista i realitzador de la seva vida.

Les tarifes, de més potencia als mòbils, l'extensió del 4G, provoquen el naixement de nous fenòmens 2.0
Si el correu electrònic era un fet, principalment laboral, fins ara, la videoconferència pertanyia a un món també del tot professional. Això s'ha acabat.
Com totes les aplicacions, que pronostiquen esdevenir la nova revolució digital, sempre me les baixo i les provo, sobretot si haig d'escriure un article.
Vaig començar a seguir un jove, que estava de vacances a Roma, i mentre passejava, anava filmant passa a passa, tot el que anava veient. Us ho ben asseguro, que no podia treure ull! Els seguidors d'aquest usuari, anava suggerint coses, en directe; si gires a mà dreta, el següent carrer, trobaràs una cafeteria, amb una decoració exquisida, la geladeria que tens davant hi ha un gelat de formatge de cabra, absolutament deliciós!!Impressionant. Una guia turística en directe. Vaig pensar que això tindria moltes possibilitats comercials.
Les televisions ja poden tremolar. La secció de tecnologia, de Los Angeles Time, deia, molt encertadament "La mayor amenaza que representa las aplicaciones "live-streaming", es que ofrecen a los espectadores algo más atractivo que la última secuela de CSI"
Als EUA, els usuaris han filmat amb Periscope, esdeveniments esportius, com el combat de boxa entre Pacquiao i Mayweather, o l'estrena de Joc de Trons, donant pas a una nova forma de pirateria, la "pirateria streaming".
Això farà replantejar els consums televisius, i les noves formes de consum digital. Els joves, com ja passa amb YouTube, prefereixen escollir el moment ideal (i gratuïtament) d'allò que volen veure, renunciant a poder gaudir d'un esdeveniment esportiu o una sèrie, en HD, i amb un televisor de 50 polsades. Per no parlar de les sales buides dels cinemes.
La justícia, que ja és lenta de per si, amb la tecnología, està a anys llum.Les lleis són incapaces, d’adaptar-se als nous ritmes digitals, i si no hi ha una empatia i col·laboració, el camí de la prohibició i censura, com la "Llei Sinde" no aporta fonaments d'empatia. Si Canals com HBO, o productores com Mediapro, no són capaces de tancar acords amb aquestes aplicacions, tenen la batalla perduda.
Com la moda de les fotos de gats a "Intagram, o els àpats i receptes de cuina del usuaris #foddies , ja comencen a brotar noves modes. La darrera es fa dir "Show us your fridge" , els seguidors de Periscope, mostren com tenen la nevera, i així creuen que mostren un aspecte molt íntim, i diu molt de la personalitat de cadascú: la col·locació dels  aliments, el tipus de menjar..El "Big Brother" a les nostres mans!!!

TAULA RODONA "ELS DEURES A DEBAT"

Recull de les participacions i opinions a twitter del hashtag #siniadebatdeures de la taula rodona que ha organitzat L'Escola la Sínia de Molins de Rei, sobre la necessitat o no, de fer deures a casa

ELS ALCALDABLES A TWITTER

www.oscarbarril.cat

En aquesta campanya per a les eleccions municipals, la xarxa social de l’ocellet, està sent com era d’esperar, una plataforma ideal per als candidats i partits polítics ,per expressar i fer públic el seu missatge d’una manera més ràpida i extensiva.

Val a dir, però, que la immediatesa de Twitter també permet a alguns polítics vessar-la de bona manera, i actuar i escriure amb poca reflexió, i posar en compromís la seva continuïtat política.

Ho vam veure fa poc, amb la número 4 d’ICV per Girona, Marina Pibernat, que ha hagut de marxar de la candidatura per insultar a través de Twitter. Com són els perfils dels nostres candidats a Twitter a Sant Cugat?

Hem agafat els perfils de la Mercè Conesa, la Mireia Ingla, la Roser Casamitjana, el Pere Soler i la Núria Gibert, i els hem analitzat una mica.

El candidat del PP, per Sant Cugat, Jordi Carreras, @jorgecarrerasdr, té un perfil poc actiu en aquesta xarxa social. La darrera piulada és del desembre passat. 60 tuits i 218 seguidors. Poc bagatge 2.0. Tant el seu perfil personal com el perfil del PP de Sant Cugat @ppsantcugat, on es subratlla en la biografia “Som Catalans y somos españoles”, totes les piulades pròpies (sense comptar els retuits a d’altres perfils) són escrites únicament en castellà.

Amb 5.640, la Mercè Conesa, @mconesapages, és la candidata que té mésseguidors, òbviament per la seva condició d’actual alcaldessa, i la seva projecció mediàtica, com a portaveu de Convergència Democràtica. També és el perfil que fa més temps que és a Twitter, des del maig del 2010.

Núria Gibert, la candidata de la CUP, és la següent, que va començar a piular el desembre del 2010.

És molt clar que @mconesapages és un perfil molt oficial, i institucional, i com la majoria de candidats compta també amb un blog/web personalwww.merceconesa.cat, també del tot oficial. A partir de la seva candidatura s’ha creat l’etiqueta #conesaxsantcugat, per tal d’obrir a la gent un canal, on opinar i parlar de la candidata convergent. Veurem quina evolució té aquest hashtag, de moment no ha tingut moltes piulades de perfils que no siguin afins, o que no siguin pròxims o formin part del partit. Els assessors en xarxes diuen que les etiquetes triomfadores a Twitter no han de ser molt llargues, han de ser obertes, transversals, clares i que expliquin amb nitidesa la temàtica. En aquest cas la tria és molt concreta, amb el cognom de la candidata, i és força entenedor. CIU utilitza d’altres més generals #femcami #treballemperatu, que també ajuden a difondre i combinar d’altres etiquetes però de poca utilitat per a @mconesapages.

Núria Gibert de la CUP, @Nudenu, és de llarg la candidata que més piula; 6.245tuits (fins avui), això podria tenir dos raonaments; les xarxes, i sobretot Twitter, té una mitjana d’edat més jove que d’altres xarxes com Facebook, i la Núria ésl’alcaldable més jove. El seu perfil és el menys oficial de tots, i podria ser (no ho sé) que sigui un perfil creat, a banda o anterior, a la seva primera candidatura en unes eleccions. La seva poca oficialitat és voluntàriament o no, present en la seva biografia a Twitter, on no explica res de la seva candidatura, prefereix utilitzar una estrofa d’un poema de Mario Benedetti; “Defender la alegría comouna trinchera”. Massa distanciament de la seva marca, però alhora molt en la filosofia CUP. Personalment una bona tria de hashtag #revolucionemsantcugat,impactant, clar, obert per a qualsevol persona que vulgui piular i protestar, i no tan personalitzat, com el de la Mercè Conesa.

El candidat, Pere Soler, @solerpere, tot i que la seva entrada a Twitter és més tardana que altres candidats (juny del 2011), és el segon en número de piulades, més de 4.500, és el penúltim, però, en seguidors, 806. El seu blog oficial, que apareix als cartells electorals, PereSoler.Cat (jugant amb les sigles del partit i el seu nom) no apareix a al seu compte de Twitter, on prefereix inserir un blogpersonal http://elsarticlesdenpere.blogspot.com.es/. Curiós, si més no, i sacrilegi, per a la Biblia d’un community manager…

Mireia Ingla, @mireiaingla, estaria en una posició intermitja en números; més de 3.000 piulades, i per sobre dels 1.000 seguidors, i amb un perfil molt oficial,molt oposat al de la Nuria Gibert. L’etiqueta utilitzada pels candidats d'ERC a les eleccions municipals #noupaisnovesciutats, massa llarga pel meu gust... quasim’equivoco escrivint-la...

La darrera en arribar al territori de l’ocellet (desembre del 2014) és RoserCasamitjana, @roser_casamit, l’animo que segueixi piulant, passades les eleccions. De moment duu 68 tuits, i 153 seguidors. El seu perfil és del tot oficial i institucional.

Només em queda dir que tingueu una bona campanya a les xarxes socials, i piuleu amb seny!

Article publicat al TOT SANT CUGAT el 17 de maig de 2015

http://www.totsantcugat.cat/opinio/els-alcaldables-de-sant-cugat-a-twittter-53175102.html

ELS JOVES I L'ESPAI PÚBLIC

www.cugat.cat

El carrer i els joves, semblen dos conceptes que no puguin anar junts.

Entre tots, ens empenyem a treure els joves del carrer; que facin extraescolars, que juguin a un esport, reforç escolar, música, però sobretot, que no estiguin passejant per Sant Cugat, el carrer és perillós...
Ningú pensa en crear o proposar espais públics per a joves, a la majoria de ciutats de Catalunya, a banda de les zones d’skate, els parcs públics són territoris només per a infants. I a Sant Cugat és una marca registrada. Quants parcs i zones verdes que teniu? És una frase molt habitual, del que visita el nostre municipi.Als pobles més petits, sembla que el prejudici del jove i el carrer, no està tan estès. Un jove és més feliç en espais rurals? Estan exposats a menys perills?

A les ciutats més grans, en les zones més urbanes, s’ha arribat a la conclusió que els joves malmeten l’espai públic, no fan un bon ús. És una batalla perduda. Però... i si els donem una segona oportunitat?

Si entenem que els joves aprenen i maduren, quan els hi donem responsabilitats, per què no fem el mateix amb l’espai públic?
Està clar, que és un repte amb majúscules, i construir o pensar un espai per a joves, no es pot fer, sense el criteri i decisió dels mateixos joves. Un espai públic obert, on ells finalment, puguin emmotllar, i fer-se’l seu. Ens equivocaríem si els oferíssim un espai a mida de l’administració. Si una cosa he après de treballar amb adolescents és el seu esperit de contradicció. Només falta que un adult (com estic fent jo ara) faci una proposta per a joves, perquè et tombin o et rebutgin la idea. Per això costa d’obrir aquest “meló” adolescent...
En les promeses electorals dels partits costa trobar propostes arriscades, i ja sabem de memòria les clàssiques propostes pel votant juvenil: Plans de Joventut, Consells de Joves, més pisos de protecció oficial… tot molt atractiu…
Però què volen, què necessiten, què voldria un jove en un espai públic?
Fa poc llegia que hi ha una nova tribu urbana els “swaggers”, on el seu denominador comú és agrupar-se en indrets on hi ha un bon wifi (les ApplesStore per exemple...), anar ben guapos i “arregladets”, sense cap uniforme oficial, on el que val és cridar l’atenció, per quedar ben immortalitzats en el seus “selfies”, la petjada oficial dels “swaggers”.
Fent un bon ull a la tendència, jo crec que la plaça ideal per un adolescent seria un espai amb un bon wifi (repeteixo...) un bon wifi, tot tipus de carregadors de mòbils (l’Street Charge és un primer pas...) i unes bones parets per pintar i dibuixar, fins que els pots de graffitti estiguin buïts.
Bé, no em preneu massa seriosament, segur que si els adolescents amb els que treballo llegeixen aquesta columna, em diran que el que ells volen és una altra cosa.
Visca l’adolescència, i la seva rebel·lia!

Article publicat a l'edició digital del TOT SANT CUGAT el 15 d'abril de 2015

http://www.totsantcugat.cat/opinio/els-joves-i-l-espai-public-52538102.html

QUINA ESCOLA ESCULLO?

www.xtec.cat

No és el primer cop que parlo de la difícil tasca que representa per a les famílies escollir l’escola pels nostres fills.

Arriba la primavera i per a molts els toca fer itinerari per les portes obertesd’escoles de primària, escoles bressol o instituts.

Quin dilema! És molt curiós (feu al prova) escoltar les conclusions que els pares arribem per decidir-nos per una escola o per una altra. Això els que volem analitzar-ho tot, fil per randa, i no deixar cap aspecte sense resoldre; projecte educatiu, qualitat dels professors, la implicació de l’AMPA, les instal·lacions, el tipus d’alumnes que hi van...

Envejo els pares que no tenen massa preocupacions, ni maldecaps, en l’elecció: “Escola pública i que estigui a prop de casa. Al cap i a la fi, ho aprendran tot igual, no?” (diuen...)

L’escola pública (ho deia a l’article de desembre “Pla Farreras 2.0”) no necessita fer publicitat, ni penjar anuncis als autobusos de Sant Cugat, per donar a conèixer el seu centre (de moment...)

He fet l’exercici de mirar quins eslògans fan servir les escoles concertades i privades per vendre el seu producte. Com sintetitzar (difícil...) el projecte en unes poques paraules...

No esmentaré de quina escola és cada eslògan, això ho haureu d’esbrinarvosaltres.

Començarem per un que em van cridar molt l’atenció: “Cada alumne és únic, a classe com a casa”. D’entrada ens diuen que ofereixen una educació personalitzada, que atendran les especificitats de cada alumne, que no hi ha cap igual, que cada nen és únic. Però, això de a classe com a casa? Què volen dir? Què estiguin tranquils els pares, que els nens estaran tan ben cuidats com a casa? No seria millor que a l’escola visquessin coses diferents a les de casa? Si a casa estan tan bé, perquè cal anar a classe, doncs?

Imagineu aquest eslògan, a un barri humil o pobre? Justament l’escola és el salvavides, és la llum que contraposa una llar fosca, petita, poc confortable, la porta a una vida millor...

Analitzem un altre: “Descobrim el món tot aprenent a llegir i escriure”. Aquí es mullen més. Res de metàfores, ni frases filosòfiques, ens centrem enl’aprenentatge. Que a vostè li preocupa la lectoescriptura? Tranquils, d’aquísortiran fets uns “Sanchez Pinyol” i a sobre el farem descobrir el món, tot llegint i escrivint. Caram!

El moment d’aprendre a llegir i escriure no deixa de ser una obsessió pels pares. És una fase on tots els pares volen que els seus fills passin d’infantil a primària amb aquestes habilitats ja adquirides. Molta tranquil·litat. El currículum escolar dels centres públics ens indica que els nens tenen marge per aprendre a llegir i escriure fins a 2n de primària. Cada nen té el seu ritme.No ens atabalem.

N’hi ha d’altres que no concreten tant: “Compromesos amb l’educació de qualitat per a tothom”. Només faltaria que un centre educatiu no estigués compromès amb l’educació... bé ells es comprometen amb una educació de qualitat. Però... què vol dir una educació de qualitat? Ja hem dit que en l’elecció d’una escola, cadascú té les seves prioritats... Qualitat és poder anar caminant des de casa a l’escola? O que a P5 facin anglès, xinès o alemany?

Rematen dient que aquesta educació de qualitat, és per a tothom! Aquí discrepo... Seria un bon eslògan per a una escola pública... però en una concertada o privada, no pot accedir tothom...

N’hi ha d’altres que prefereixen posar més èmfasi en la seva definició o descripció: “Som una escola catalana, plural i laica”.

Si nos vols que els teu fills vagin a missa, abans d’entrar a classe, vine amb nosaltres... i de tant en tant et posarem Els segadors... (això ho dic jo).

Bona tàctica. Directament, vas a pescar un tipus de famílies no religioses.

Tot i que aquí no et diuen res del seu projecte educatiu. El centre pretén definir la seva educació amb un tipus d’ideologia. Això pot ser perillós. Un eslògan tan definit pot ser víctima d’ell mateix, i pot entrar en contradiccions fàcilment.

Ja teniu clar quina escola voleu?

Article publicat l'11 de març de 2015 a l'edició digital del TOT SANT CUGAT

http://www.totsantcugat.cat/opinio/quina-escola-escullo-50182102.html

PLAN DE SOCIAL MEDIA: APRENENTATGE I SERVEI

Para desarrollar el plan social media , he escogido un proyecto educativo denominado APS (Aprendizaje i Servicio) http://www.aprenentatgeservei.cat/index.php

El aprendizaje servicio (aprenentatge servei-APS) es una propuesta educativa que combina procesos de aprendizaje y de servicio a la comunidad en un único proyecto bien articulado en el que los participantes se forman trabajando sobre necesidades reales del entorno con el objetivo de mejorarlo. El aprendizaje servicio es, pues, un proyecto educativo con utilidad social, donde se fusionan dos conceptos;la intencionalidad pedagógica i la intencionalidad solidaria.

En este marco, el Centro Promotor de Aprendizaje Servicio (Centre Promotor d'Aprenentatge Servei) es un espacio generador de iniciativas y confluencia de acciones encaminadas a facilitar y reforzar los proyectos de APS. Está formado por diferentes instituciones y entidades y tiene voluntad de servicio público, independiente de la Administración.

La naturaleza del mismo proyecto, emana una importante relacion en red entre associaciones y entidades, y pienso que es importante analizar y si cabe mejorar, las acciones que ya realizan.

Pienso, que es una iniciativa, con un potencial enorme, y con muchas actividades y propuestas que funcionan muy bien, pero a mi parecer, con poco difusión en las redes y en la esfera mediática.

La idea de reunir acciones, de diferentes asociaciones y entidades, juega en contra de la misma iniciativa, en el sentido que no estamos hablando de una sola entidad o organismo , con una personalidad propia, sinó de la suma de diferentes acciones.

Pero si estas entidades, que ya colaboran y participan, toman en serio la iniciativa, el proyecto puedo crecer aun mas.No estamos diciendo que la colaboración no sea franca, però la intereacción y las propuestas, han de ser más frecuentes.Enumeramos algunas de las instituciones que dan soporte y la impulsan: 

• Fundació Jaume Bofill 
• Fundació Pere Tarrés 
• Fundació Catalana de l'Esplai 
• Universitat de Barcelona 
• Fundació Escola Cristiana de Catalunya 
• Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya 
• Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona 

La complicidad con cada una de ellas, ha de ser constante y vital.Comenzando por tener mas presencia en sus medios sociales,espacio y presencia en la portada de sus webs, menciones ens sus redes sociales, o dinamizaciones y jornadas conjuntas de manera anual. 

COMPARTIR PER SORTIR DE LA CRISI

Deia el mes passat, que els joves actuals tenen la difícil tasca de fer-nos sortir de la crisi

Pobres joves, quina responsabilitat resoldre tot el desgavell que els deixem...

Sento molts cops gent gran mal parlar dels joves... que són uns mandrosos, que no saben el que és el sacrifici, que no saben el que és passar gana, que estan massa consentits...

Si mirem enrere, històricament, la joventut sempre ha estatestigmatitzada.

És com si no els permetéssim ser rebels, transgressors, no deixem que experimentin, i que no s'equivoquin, quan tot l'anterior és necessari per madurar i créixer, penso jo.

Adults, pares, mestres, educadors, ens aterra que els nostres alumnes, usuaris, fills, no triïn el camí correcte, i que això els empenti a l'abocador més fosc! Falsa i errònia interpretació, sinó entenem que la suma dels camins, encertats i no encertats, té més riquesa i valor.

Quan la meva generació vam descobrir Internet, volíem que tot fos per nosaltres, posseir pel·lícules, sèries, discografies completes, semblava que s'acabés el món! Paral·lelament a la xarxa, la daurada dècada dels 90 i principis de 2000, el desenvolupament absolut del capitalisme global ens inclinava a la possessió de béns materials: comprar un pis, tenir un cotxe o adquirir el telèfon mòbil més complet del mercat (no costava res, la companyia te'l regalava...).

La crisi actual ha provocat la transformació d'aquests hàbits i costums. Em sento un afortunat de treballar amb adolescents perquè ells estan “vius”, i em diuen què es cou al carrer, en cada moment. I els meus joves santcugatencs em diuen que s'ha acabat posseir coses, que ha arribat l'etapa de compartir; per què vull baixar-me una cançó de l'Emule, si la puc escoltar, compartir i comentar amb els meus amics, al Youtube o a l'Spotify? Les pràctiques, que ells executen a la xarxa són un model deviure i conviure, gens egoista, i molt social, plural i solidari. Molta gent analitza com a negatiu compartir, ensenyar la nostra vida en un perfil social. Donem la volta i mirem de veure el compartir com una forma d'aprenentatge comunitari. Junts connectats som millors i aprenem més coses.

De ben segur que una societat que no està obsessionada amb la propietat material no reproduirà un model basat a comprar un habitatge privat, per a fer especulació, com molts es van quedar en l'intent de poder-ho fer. Mentre nosaltres compràvem i edificàvem com a bojos, al nord d'Europa, les famílies vivien de lloguer.

Per què hem de comprar cotxes, si sabem que un automòbil perd el seu valor el mateix dia que surt per la porta? El leasing, el renting o elcarsharing seran costums en alça.

Ells són la generació del compartir, i tant de bo prenguem nota tots plegats.

Article publicat al Tot Sant Cugat l'11 de febrer de 2015

http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2015/02/compartir-per-sortir-de-la-crisi-26581.php

EL VOT JUVENIL DEL 2015

www.taringa.net

Recordeu la primera vegada que vau poder votar? Va ser emocionant? Alliberador? Potser no li vau donar importància?

Els que van arribar a la majoria d'edat, a la dècada dels 70 i que desitjaven ser els primers a votar en democràcia, perquè havien lluitat per aconseguir-ho, de ben segur que votaven amb convicció i il·lusió.

Les darreres generacions de joves, ens pot semblar que la política no ha interessat gaire. O no és realment així?

Quan a Catalunya, vivíem en l'oasi polític, on CIU amb Jordi Pujol, i PSC amb Pasqual Maragall, renoven any rere any, el lloguer de plaça Sant Jaume, la política no interessava massa, era avorrida, i la premsaencoratjava i s'enorgullia dels seus polítics. Eren temps olímpics...i els joves volíem ser voluntaris de Barcelona 92. Eren pocs, molt pocs, que als 90, denunciaven l'explotació urbanística, i apostava per un altre model de ciutat. No hi havia Twitter, potser.

Sembla que aquell esperit esportiu ja s'ha acabat, i els tsunamis han substituït els oasis. Aquest 2015, qui tingui la sort de fer 18 anys, podrà votar-ho tot de cop! Només li faltarien les europees per completar el ple. Una bona oportunitat, per forma consciències crítiques.

Què diran els líders polítics a Sant Cugat, Catalunya, Espanya, als acabats d'arribar a la majoria d'edat, per convèncer del seu vot?

Els educadors com jo fins ara, els dèiem als joves el mateix que molts adults (mestres, pares, avis, tietes..); apreneu, i estudieu, com més millor, que així tindreu un futur garantit. Mentida. Els hem mentit. És com quan érem petits i ens deien al cotxe, que ja estàvem a punt d'arribar, i encara faltava una hora.Doncs els polítics d'aquí i d'allà tampoc han explicat tota la veritat als joves, els darrers anys; hi haurà prou habitatge públic, l'educació pública serà de qualitat, i amb el màxim de recursos possibles i podreu treballar a Sant Cugat, Catalunya o Espanya. En l'últim any, el total de catalans d'entre 15 i 34 anys que viuen a l'estranger ha passat de 50.640 a 55.319.

Jo treballo amb joves de 12 a 18 anys, i quan algun cop he volgut parlar de política, no he tingut massa èxit. Val a dir, que darrerament l'anomenat“procés”, ha provocat que els adolescents es decantin o opinin, si volen ser espanyols o catalans. Benvingut sigui el “procés”, si és per apropar als joves a la política.

Si als anys 90 la política no interessava a la joventut, perquè res no passava, ara no els interessa, perquè saben moltes coses, i no massa positives, malauradament. Si la distància entre un ciutadà a l'atur i un polític, és molt gran, entre un jove de 18 anys i un polític, és abismal.

Molta feina els espera als directors de campanya, de cada partit, per saber vendre la “moto” als votants més novells. Fer quatre tiuts enrotllats, no serà suficient.

Els joves necessiten eines i espai, per a poder construir, en aquest solar tant buit que els hi deixem.

Joves, no falta poc per arribar, el camí serà dur i llarg. Ànims i força.

Article publicat a l'edició digital del TOT SANT CUGAT

http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2015/01/el-vot-juvenil-del-2015-26250.php

XERRADA UNIVERSITAT DE GIRONA

PLA FARRERAS 2.0

Sovint es parla de l'abundant i diversa oferta d'escoles i instituts que hi ha Sant Cugat; laiques, religioses, les que separen per sexe, les que tenen fantàstiques i grandiloqüents instal·lacions esportives o les que garanteixen l'aprenentatge en cinc idiomes

Les portes obertes s'han convertit en actes comercials, on s'ha d'oferir un producte únic, incomparable, efectiu, singular i atractiu. Una escola privada és un negoci, i l'educació que ofereix passa a ser un producte, sense que això signifiqui, o s'hagi de convertir en un fet pejoratiu.

Les escoles i instituts públics no competeixen entre elles. Han de garantir un servei públic.

No cal que expliqui, el maltractament que han patit els serveis públics els darrers anys de crisi; menys pressupost, menys i pitjors instal·lacions, menys personal, atenent i resolent les mateixes problemàtiques i dificultats, que els alumnes plantegen.

Secundària s'ha convertit en una etapa complicada, a l'hora de motivar a l'alumnat. L'adolescència s'eixampla en el temps, i entre tots volem que els joves deixin de ser infants molt aviat, perquè després els costi marxar de la pubertat. Els mestres d'ESO i Batxillerat naveguen i sobreviuen, en un esquema educatiu caduc, i lluny de les necessitats i formes d'aprendre que els joves tenen avui. 

Però de tant en tant trobo oasis, en el desert, i me n'adono que no tot està perdut, i que malgrat les dificultats, que l'escola pública ha tingut darrerament, l'enginy, la reflexió i les ganes de canviar, encara són possibles, i existeixen.

Enguany, és el tercer curs que vaig a fer xerrades sobre l'ús responsable de les pantalles (tauletes, ordinadors, mòbils) i internet, a l'institut Joaquima Pla i Farreras.

Tots els professionals d'aquest institut, sempre s'han mostrat molt oberts a parlar d'aquests temes, amb els seus alumnes, i han entès que laresponsabilitat del consum digital dels adolescents, ha de recaure en els joves i no en els pares. Però per això cal aprenentatge i pedagogia. Les meves xerrades són tan sols un gra de sorra, en la galàxia d'un institut. 

El curs 2013-14, el claustre va aprovar una nova normativa en l'ús dels mòbils al centre, on no queda totalment prohibit el seu ús, com la normativa anterior indicava. Segons l'espai on siguin els joves (classe, pati, fent un examen, laboratoris, tallers), es podrà utilitzar, o no. Decisió segons el meu punt de vista, molt encertada.

Prohibir en un institut, un smartphone, a banda de ser una decisió molt fàcil, i poc reflexiva, és allunyar-los de la realitat. La reticència digital, té mala peça al teler, i ells han de ser conscients i responsables de quan es pot utilitzar i quan no.

Després del primer any d'aplicació de la normativa, les incidències amb mòbils s'han reduït un 40%.

Felicito des d'aquí, al seu director, Oriol Rodon i a tot l'equip de mestres.

Esperem que aquest tipus de decisions educatives, sigui un exemple per altres centres.

L'escola pública també pot tenir trets diferencials, i oferir un producte únic, incomparable, efectiu, singular i atractiu.