CANVIEM LES AULES?

Aquest article es va publicar a l'edició digital del TOT SANT CUGAT, 27 d'octubre de 2015

El curs escolar ja fa més d’un mes que ha encès la maquinària, i tant mestres com alumnes ja viatgen a tota velocitat. Perdó!, cadascú a la seva velocitat. Els mestres d’escoles amb menys recursos (les públiques majoritàriament) han començat amb menys benzina, i els alumnes més mandrosos, que ho deixen tot pel darrer trimestre, encara estan a “boxes”.

Cada principi de curs, sempre apareixen els mateixos debats sobre la crisi del sistema educatiu; des de la llunyania dels currículums escolars vers el vertiginós ritme de la societat actual, l'escassa i sovint caducada formació al professorat, o la manca de motivació amb què els joves encaren la secundària, i agreujada els darrers anys, amb les poques possibilitats laborals.

Què fem per solucionar aquesta desmotivació, que neix, creix i es reprodueix a secundària? Fa 15 dies, fins i tot, en el nou programa de Xavier Sala Martin a TV3, parlaven d’educació, i quan posaven exemples d’escoles modernes i innovadores (Els Jesuïtes del Clot, era l’exemple... Una escola privada-concertada en una televisió pública) es va parlar poc de l’espai físic. És més, a l’escola esmentada, també hi havia taules i cadires...

Passen els anys, i tot segueix igual. La setmana vinent inicio les xerrades i debats, que faig a instituts de Sant Cugat, sobre el consum digitals dels joves, i l’estructura de les aules, malgrat la incorporació, de tauletes, pissarres digitals... És bastant similar a una aula de BUP, dels anys 80 o 90, i si marxem més enrere, les escoles franquistes no eren pas diferents (estructuralment, és clar) Mestre, dret, pissarra de guix i/o digital darrera, i alumnes asseguts amb una cadira (incòmoda en la majoria de casos) i taula davant.

No és un tema popular, ni es parla gaire, però crec fermament que les aules i a conseqüència, la forma d’explicar dels mestres, hauria de ser diferent.

L’estructura actual escolar, és rígida, i eleva el mestre com el transmissor del coneixement, per sobre de l’alumne, quan això ja no és així. Compte, la jerarquització del mestre, no té res a veure amb el prestigi i el respecte dels mestres, aspecte devaluat darrerament. Defensar que el mestre ja no cal que estigui dret, i que ja no sigui el referent i l’únic que enraoni a l’aula, és compatible amb ser un mestre més pròxim, empàtic, i que guia al jove, a entendre i buscar la informació i a fer-lo més crític.

Tot això, es faria més fàcil si canviéssim la fisonomia de les aules. Treure cadires i taules, i pensar en espais més còmodes, versàtils i polivalents, no ha de significar grans pressupostos. Cal atreviment i canvi de mentalitat. I estaria bé que l’escola pública en fos capdavantera. Tenim algun exemple, d’escoles atrevides, que ja intenten fer aquest canvi però en són molt poques. Feu un “google” a l’Escola Vittra Telefonplan d’Estocolm, una autèntica delícia en espais d’aules diferents...