Creure en la nostra professió

Molt sovint i de forma cíclica ens parem a reflexionar si les educadores i els educadors socials estem prou compromesos amb el nostre ofici (com m'agrada a mi definir-nos).
Si aquest debat el repetim tant es que realment alguna cosa passa, i que no ens sentim prou segurs del valor i de la identificació de la nostra professió. A vegades no sé si en un senyal d'autoexigència i responsabilitat de tot el què fem, o un sentiment d'inseguretat i por d'extingir-nos i desaparèixer.
Si miro enrere puc dir que en els darrers quinze anys hem fet passes enormes en la nostra professió; estem plenament identificats i ubicats en el sistemes de benestar social d'arreu, estem traient el cap en els centres educatius (un repte meravellós i difícil a la vegada) i la nostra tasca arriba a totes les capes, sectors socials, diversificant les edats d'intervenció des d'infants fins a gent gran, i podem actuar tant en la prevenció,  l'acompanyament com en la cura.
No conec una professió que pugui ser tant diversa i rica, això ens fa diferents i amplis a l'hora. No tinguem por, ni ens infravalorem davant d'altres professions sanitàries o socials.
Tenim prou força per consolidar l'educació social. Però per seguir amb aquesta força i embranzida cal que ho fem des de la universitat, des dels col·legis, i en el dia a dia de les nostres feines, dignificant-la, sabent que totes aquelles persones a les que atenem , en la gran majoria no son col·lectius empoderats, i que per tant hem de lluitar pels seu drets i pels nostres.




 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GESTIÓ DEL TEMPS

EDUCAR EN EL DUBTE

L'EDUCACIÓ SOCIAL ÉS ESSENCIAL