dimecres, 28 de desembre de 2016

Servizos Sociais e Servizos de Saúde Mental, unha relación difícil

Em fa molta il·lusió cool·laborar amb el Colexio de Educadoras e Educadores Sociais de Galicia (CEESG), publicant un dels meus articles en el seu butlletí mensual.
Us adjunto de nou l'article, sóna bé en gallec!

dijous, 15 de desembre de 2016

A PROPÒSIT DE LA MARTINA

Molts pares santcugatencs, de fills i filles adolescents, han tingut aquesta setmana, una buidor a l'estómac, en sentir la notícia de la desaparició de la Martina
Que un adolescent decideix marxar, fugir de casa i del seu entorn, és un crit de desesperació, però alhora és un acte de valentia, d'algú que pren una decisió, que mou les fitxes del taulell, sense massa sentit, ni sense saber amb quina finalitat. Més enllà de l'angoixa, que pot produir a un pare o a una mare, aquest trencament, aquesta situació inesperada, es fa encara més complicat educar o treballar amb joves, que no tenen inquietuds, que no expressen, que no prenen decisions.

dimarts, 8 de novembre de 2016

DONALD TRUMP,BARCELONA I JO


Al 2010 un bon amic, em va invitar entrar a un negoci que li semblava molt interessant. Resumidament, es tractava de comprar una llicència (de 500€) a una multinacional nordamericana (ACN) per tal de vendre mòbils, ADSL  o telefonia fixe.
Podies vendre, pràcticament el que una "The Phone House" oferia, però sense llogar un local, ni tenir personal, tu eres l'amo del teu negoci, i del seu horari. Vist així, la cosa pintava bé, però els guanys autèntics, no arribaven amb els teus clients directes, sinó que amb els guanys que feien les persones que també entraven al negoci i ho feien sota la teva xarxa. Una estructura piramidal, que en les convencions de presentació de negoci, que ells feien, es negaven a anomenar. Una estructura de negoci, molt clara, amb les normes molt ben definides, i que en els dos anys que hi vaig treballar, mai em vaig sentir estafat ni enganyat.
L'experiència més curiosa que vaig viure, vist en perspectiva, va ser participar en la Convenció Internacional de l'empresa al Palau Sant Jordi, a Barcelona, on l'estrella invitada era el magnat Donald Trump.

dimarts, 4 d’octubre de 2016

L'EMPODERAMENT, UN REPTE ENORME




Drets o assistencialisme? Protecció o empoderament?Interessant debat, des del punt de vista de l’educació social, i en el marc dels serveis socials.

Actualment que es parla tant de la revolució pedagògica, i de les expectatives que tenen els companys mestres de l’educació formal, un dels temes que més apareixen en els debats, és l’adaptació dels currículums, al ritme de cada nen/a, i que no es pot ensenyar (o guiar i acompanyar, perdó..) a tots els alumnes igual, i que si es continua fent així, els joves es seguiran quedant exclosos, perduts, en els ritmes educatius uniformes i rígids.
Als educadors socials això de no tractar o intervenir amb les persones, de la mateixa manera, ja ho fem fa molts anys. Seria molt bonic no protegir únicament als usuaris amb suports econòmics, però a vegades les situacions de les famílies son tants desesperants, que no tenim més remei que buscar beques i ajudes, sota les pedres..com a primera mesura de xoc!

diumenge, 11 de setembre de 2016

ELS CAMINS DEL BULLYING



Quan em va venir a veure la Marta, a demanar-me ajuda per trobar feina, en el fons em va fer il·lusió que fos per aquella raó Em va agradar que la Marta em pogués parlar amb naturalitat, i amb la distància d'algú que ha superat un tràngol social com aquell. El canvi d'institut va ser un primer pas, però admet que Sant Cugat, encara que sigui molt gran, en el fons és un poble, i desconnectar de la gent que li va fer tant mal, no va ser quelcom senzill.
La Marta va patir una clara situació de bullying, una forma específica de maltractament entre escolars, és a dir, entre joves del mateix grup d'iguals. Es caracteritza per quatre elements: no és un esdeveniment puntual sinó que hi ha reiteració; hi ha la intencionalitat d'algú o d'un grup d'anar contra un altre; la víctima està indefensa, faci el que faci. Normalment les víctimes tenen por a explicar la situació, per por, vergonya o a vegades per sentiment de culpa.
La Marta va ser molt valenta quan em va confessar el seu patiment, tot i que quan es va decidir a fer-ho, ja feia mesos que patia en silenci.

dijous, 2 de juny de 2016

SENSIBILITAT APARCADA


Una de les problemàtiques que vivim a Sant Cugat és l'ocupació de les zones d'estacionament per a persones sense mobilitat reduïda
Quants cops hem sentit dir "Cada vegada hi ha més aparcaments per a minusvàlids, en aquesta zona, no es pot aparcar enlloc!"

dilluns, 2 de maig de 2016

Serveis socials i Serveis de Salut Mental, una relació difícil



Avui em venia de gust parlar d'un tema que enfronta dos col·lectius, el social i el sanitari. He intentat situar-me en una posició neutra, entenent que formo part d'un dels grups. Per molt que passin els anys, els Serveis Socials i els Serveis de Salut Mental, s'han resignat a tenir una relació d'un d'esquena de l'altre.
Jo puc parlar a partir de la meva experiència a Sant Cugat, i de la relació amb altres professionals d'altres administracions. Pot ser que en algun municipi la relació sigui més fluida, més amable, però la realitat que jo he vist i viscut, no seria tal.
Si no hi ha una bona entesa entre els professionals, no és quelcom casual, i no té a veure que uns siguin més estúpids, que altres. Els dos circuits, el social i el sanitari, els manca històricament, una coordinació des de més a dalt.
I això perjudica, òbviament, als usuaris, i en la seva salut. Els professionals de l'àmbit social, molts cops, sempre han, i hem, manifestat menysteniment, des de sanitat. Com si un treball educatiu fos quelcom menor que un tractament mèdic. Sovint sembla que hi hagi una priorització dels criteris mèdics i objectius de salut en detriment dels objectius i criteris d'integració social.
Però ens equivocaríem si des del social ens quedéssim amb aquesta postura victimista. No entraré a parlar de si es diagnostiquen masses TDAH, o Síndromes d'Espectre Autista (això donaria per un altre article). El que pretenc és analitzar el distanciament i mira un futur amb un major treballa conjunt, respectant els camps d'intervenció de cadascú.
Gestionar el procés de vida d'una persona, amb una informació fragmentada, sense tenir accés a tot, té una conseqüència, en la salut de les persones: abandonament dels tractaments, desmotivació, cansament, i finalment pèrdua de confiança en el sistema de salut i social. Aquest distanciament l'acaben percebent els usuaris, i només fa que retrocedim i interrompem el seguiment d'ambdós àmbits.
Una història única compartida ajudaria al treball social i mèdic, anul·lant els obstacles que la dificulten amb la finalitat d'aconseguir una millor integració dels serveis d'atenció personal.
Des de l'àmbit sanitari, es tendeix sovint a fer una mirada massa individualitzada de la persona, i s'acostuma a mirar en menys importància, al context familiar. No podem mai, deixar de reconèixer el projecte de vida de les persones usuàries, superant programes estandarditzats que no sempre tenen en compte els objectius de la persona ni la seva trajectòria.

dilluns, 4 d’abril de 2016

De l'Informer a l'Snapchat


WhatsApp, Instagram i Snapchat, en aquest ordre, ha passat a ser el podi d'aplicacions entre els joves santcugatencs.
Recordo al curs 2012-13, on els instituts anaven de corcoll, amb l'aparició de les pàgines “informer”, i en alguns altres de l'aplicació per a iPhone, “gossip”. Els conflictes passaven de l'aula a la xarxa, i la manca de control, pels centres, es feia quelcom complicat de gestionar. Missatges anònims, contra alumnes i professors, inquietàvem els claustres. Les pàgines “informer”, que havien creat unes alumnes de la UAB, per compartir i intercanviar aspectes quotidians, s'havien estès com la tinta. 
La Generalitat ho va solucionar recomanant als directors que denunciessin a Facebook les pàgines, i van acabar tancant totes. Va ser una oportunitat perduda. Els joves que van tenir l'enginy d'obrir la pàgina podrien haver acabat sent, o potser ho seran, potencials “community manager”. Ritmes educatius, que no ho fan al mateix temps que la societat. 
Quatre anys després, només hi ha un institut a Sant Cugat on permet la utilització del mòbil a l'aula, el Joaquima Pla i Farreras. Ho dic amb propietat, ja que enguany he passat per tots els instituts públics, i algun de concertat. La por i el desconeixement de fa 4 anys segueix existint, i els conflictes, continuen. 
Però la tecnologia va tan de pressa que el tutor que s'havia llençat a obrir un grup de Facebook de l'aula per treballar, se n'adona, que els joves de 13 i 14 anys no és que ja no utilitzin Facebook, sinó que no es donen ni d'alta. WhatsApp, Instagram i Snapchat, en aquest ordre, ha passat a ser el podi d'aplicacions entre els joves santcugatencs. Totes elles, aplicacions de mòbil, adéu a l'ordinador de taula. Ells ja no escriuen les tres www. 
Entendre que la vida de l'adolescent també es viu al mòbil és un concepte que mestres, educadors i pares hem de començar a entendre. No educar-los en aquests àmbits socials seria un error enorme. L'escola ha de prendre partida? Ho hem de deixar que els altres assumeixin aquest aspecte educatiu? 
Aquest curs, el debat més interessant que es creava en les meves visites a l'ESO, era la gestió del grup de WhatsApp de l'aula. Tots els cursos d'ESO tenen un grup de classe i, fins i tot, grups de tot el cicle de 1r, 2n o 3r. Val a dir que tots els alumnes de tots els centres s'han mostrat molt autocrítics amb la gestió d'aquests grups, i han sortit resolucions i reflexions molt interessants, com la creació de dos grups de WhatsApp, un d'oci, i un altre d'acadèmic. 
Eren debats que en molts casos ja m'agradarien que tinguessin molts pares, ja que els adults són els primers en gestionar de forma pèssima el WhatsApp. I ho dic per l'experiència dels grups de WhatsApp de classe dels meus fills... Silenciats tot l'any... 
Valoracions com saber respectar el temps de resposta de cadascú, no donar massa importància a la configuració tècnica de l'aplicació (darrera hora de connexió, doble asterisc, doble asterisc blau, en línia, etc.), que una aplicació no generi o sigui font de conflicte, en definitiva que nosaltres dominem i controlem l'aplicació, i no a la inversa. 
És important que els adults vetllem per a l'educació tecnològica dels menors, però compte no ens acabin educant ells a nosaltres. Quants pares han hagut de deixar el mòbil perquè, mentre sopem, ens ho ha dit el nostre fill. Compte.

dimecres, 3 de febrer de 2016

L'EDUCADOR SOCIAL HA D'ESTAR PRESENT ALS CENTRES ESCOLARS?

Encertat i interessant debat que la Fundació Jaume Bofill, i la UOC han organitzat al Palau Macaya, i decepcionant a la vegada, veure com ens deia la Rosa Monreal, (en nom del CEESC), la inexistent presència de cap representant del Departament d'Ensenyament.
Conclusions personals molt previsibles; manca de recursos (el director d'un IES a Banyoles, ens recordava, que al Pla de l'Estany, només hi ha tres educadors socials, més un que han incorporat ells, al centre, amb diners de l'AMPA), i manca de decisió política perquè l'educador social s'incorpori, a secundària, o si cal, com bé ha dit la Begoña Escribano, a fer prevenció  a primària.
Molt complet l'estudi que en Miquel Castillo,ha fet sobre la presència de l'ES al centre, la història recent i dades molt interessants. En Miquel ha anat tant ràpid (20 minuts) en explicar-ho tot, que he trobat a faltar la seva reflexió més personal i espontànea de tot plegat.Us poso l'enllaç: http://www.fbofill.cat/sites/default/files/Educadorssocials_presentacio_030216_v2.pdf
Agraïda, sempre la presència d'en Jaume Funes, posant el contrapunt al debat: "Podem córrer el perill de convertir-nos en els bombers dels centres escolars" "L'adolescent ha de tenir més d'un adult positiu, que l'acompanyi en la seva etapa" "Els ES hem de ser els adults propers i enrotllats dels centres?"
Us deixo el recull de piulades, que s'han generan en aquest debat, a twitter #aulabofill

dilluns, 1 de febrer de 2016

ELS TABÚS D'ANAR AL PSICÒLEG


Els éssers humans hem estat capaços de fer increïbles avenços en medicina, i alhora matar-nos per un trosset de terra o petroli
Però hi ha tabús i prejudicis que, per molts anys que passen, ens costa de modificar i canviar. Un d’ells és posar-nos en mans de professionals de l’àmbit social; psicòlegs, psiquiatres, educadors, treballadors socials… 
Quan es tracta d’anar al fisioterapeuta, al podòleg, al traumatòleg o al dentista, no hi ha massa problema per explicar-ho al veí a l’ascensor, o al cunyat al dinar de Nadal. Fins i tot una aventura tumultuosa amb un queixal del seny pot convertir-se en una bona anècdota. Però demanar hora al psicòleg, o visitar a la treballadora social, ja no és tant “bonic”. 
Quan el que hem de tractar és un problema de tipus afectiu, emocional o de conducta, les persones no estem tan disposades en acceptar que ens hem de tractar, i deixar despullar les nostres emocions. Deixem que ens toquin els óssos, les amígdales, les orelles, no cal que us digui la naturalitat i normalitat amb què aneu al ginecòleg... Però quan hem de parlar del cor o del cervell, i no precisament per a fer un trasplantament, la decisió sovint es fa més difícil. 
Cal dir que, en general, la societat ignora el que es fa en una consulta d’un psicòleg, en un despatx a serveis socials. Ni tenim un divan com el de Woody Allen, ni tampoc creieu que anem repartint ajudes, com en una subhasta. Que dit que sigui de pas, no es donen ajudes per la nacionalitat que siguis... Ho deia pels rumors que alguns s’enduen més ajudes que altres... 
Els qui no heu anat mai, estigueu tranquils, els professionals socials no jutgem les vostres situacions, pretenem millorar-les. Avaluar els problemes que presenten les persones i ajustar una teràpia adequada o un pla de treball socioeducatiu, i que sigui efectiu dins de la situació plantejada. 
Diu l’Organització Mundial de la Salut que una de cada quatre persones patirà una malaltia mental al llarg de la seva vida.
Però fer el pas costa, i pesen més els prejudicis i els tabús que el benestar propi, i a vegades quan ens decidim la situació ja s’ha agreujat molt. Però val més tard que mai! 
Aprofito per fer la falca, i recordar-vos que els serveis socials de Sant Cugat, estem més a prop que mai dels ciutadans. A banda de Casa Mónaco, el primer i central espai d’atenció de Benestar i Ciutadania, també us podem atendre al Xalet Negre (plaça del Coll) al CAP de Can Mates, a Valldoreix i a la Floresta i les Planes.

dissabte, 16 de gener de 2016

MIGRACIONS ADOLESCENTS

www.elmostrador.cl
Mai m’han agradat les pel·lícules que acaben bé, sempre he trobat que els happy end no ajuden a reflectir la realitat, que les coses no són sempre de color rosa. Sent educador social, i a mesura que em vaig fent gran, te n’adones que la meva professió,sempre m’ha inclinat cap al rebuig de l’art que representi llum, color i serpentines. M’ha atret molt més quan l’artista ens ensenya el més fosc i dur de la vida. Podria pensar que fora de la feina m’hauria de permetre evadir-me de les vides grises i complicades de les famílies amb les quals treballo, però que hi farem, sóc així de masoquista..
Avui us parlaré de dos germans, i d’una mare exemplar, treballadora i lluitadora. 
La seva història no ha acabat, segueix, tot i que sovint les coses no són com les havíem planificat. Ell té 13 anys, es podria dir José, i ella en té 17 i es podria dir Nayara. La seva mare va arribar a Sant Cugat fa 7 anys, buscant una vida millor pels seus fills, i va començar a treballar en diferents cases a Sant Cugat, fent serveis de la llar. Per a les famílies llatinoamericanes l’idioma sempre ha estat un passaport excel·lent per inserir-se laboralment a Sant Cugat.

El José i la Nayara mai han estat alumnes brillants, però l’esforç, la tenacitat, i la implicació d’ells i de la seva mare, els ajudava a tirar endavant. L’arribada al’adolescència dels dos joves ha estat tot un trasbals per a la mare. Fins ara, la germana gran era una gran aliada i el nen seguia sent un infant que no generava complicacions.

Però la Nayara ha decidit viure la seva joventut amb una mica més d’intensitat, cosa lògica d’altra banda, cansada d’anar a buscar a l’escola el seu germà, cuinar als migdies, anar a comprar... Ha deixat de fer d’adulta, per fer d’adolescent.

Pel José deixar l’escola i entrar a l’institut ha estat un sotrac. La protecció de la mare i de la germana no l’han servit per ser un jove autònom i responsable. No ha aprovat ni educació física. 1er d’ESO tirat pel forat del vàter... I ha fet noves amistats, i primers consums vegetals, ja m’enteneu.

La Nayara no ha superat el 1er de batxillerat. Haurà o hauria de repetir. Ha estat un any on ha après altres coses de la vida, ha sigut molt feliç. Però aquest enriquiment vital li serveix de ben poc a la seva mare. Ella no és de consums “verds”, ni de beure alcohol, però tenia altres prioritats, que no coincidien amb l’exigència que requereix el batxillerat.

La mare, desesperada, ha decidit enviar-los de nou a les Amèriques, amb els oncles i els avis. Creu que allà poden acabar els estudis secundaris més fàcilment. Aquí tot se li fa una muntanya i no té forces per encara dues adolescències, de ritmes diferents. Ells ho accepten. Tornareu? El José ho veu difícil, la Nayara ha deixat massa vincles per a no fer-ho. M’han emocionat... Bon viatge!