dijous, 15 de desembre de 2016

A PROPÒSIT DE LA MARTINA

Molts pares santcugatencs, de fills i filles adolescents, han tingut aquesta setmana, una buidor a l'estómac, en sentir la notícia de la desaparició de la Martina
Que un adolescent decideix marxar, fugir de casa i del seu entorn, és un crit de desesperació, però alhora és un acte de valentia, d'algú que pren una decisió, que mou les fitxes del taulell, sense massa sentit, ni sense saber amb quina finalitat. Més enllà de l'angoixa, que pot produir a un pare o a una mare, aquest trencament, aquesta situació inesperada, es fa encara més complicat educar o treballar amb joves, que no tenen inquietuds, que no expressen, que no prenen decisions.

El cas de la Martina se sumen moltes variables, entre elles un trastorn alimentari com l'anorèxia, que afecta majoritàriament a l'etapa adolescent. Busquen la seva identitat, experimenten canvis físics, i això els fa ser més vulnerables. Si sumem la influència dels mitjans, i del mercat en general sobre l'estàndard de bellesa, que ven la falsa idea que si som prims, ens portarà a ser un triomfador, tenir fama, aprovació, èxit entre el grup d'iguals, mai si ets gros o grossa, senyal de perdedor. Més enllà d'analitzar les causes de l'anorèxia, per a un pare o mare adolescent, molt sovint es plantegen dos dilemes; que puc fer perquè no pateixi tant o fins a on poso els límits. Dilemes que no tenen respostes senzilles, ni tampoc úniques, ni tampoc les mateixes per a tots els joves, i per a tots els pares. Posar límits, és un acte molt genèric, que no tothom l'executa de la mateixa manera. Guanyar l'autoritat, com a mare, com a educador, o com a mestre, no és una conseqüència de qui posa més normes o crida més, sinó de qui sap construir un escenari de prou confiança. Això no significa, que el jove pensi com nosaltres, i que decideixi allò que nosaltres, com adults voldríem, però si aconseguim respectar i entendre que han de fer el seu camí, entendran que nosaltres també tenim unes necessitats i unes demandes com pares, que poden arribar a ser compatibles o almenys paral·leles, amb les seves. Hem d'entendre que la lògica adolescent, correspon a un moment d'esclat d'emocions, d'intensitat, de descoberta, i això els fa viure qualsevol experiència, com una tempesta, o com una explosió volcànica. Malgrat la rebel·lia que comporta l'adolescència, o la "dolça" actitud a contracorrent, tot adolescent, tot, necessita un adult positiu, que el faci de guia, que l'orienti... i malgrat que pugui un any ser el monitor de l'esplai, l'altre any l'entrenadora de rítmica, o enguany el mestre de literatura, que és tant, o més enrotllat que el Merlí, sempre ens faran preguntes, i ells escoltaran les nostres respostes, per molt decebedores que siguin. Com a pares sempre estarem en el seu punt de mira, i nosaltres hem de ser-hi, també hem de fer preguntes, i evitar silencis, per evitar equivocar-nos. La Martina segurament havia perdut la confiança, per exposar les seves preocupacions i malestars. Tindrà temps per recuperar-la, créixer i a madurar de l'experiència viscuda, i sortir enfortida per saber esquivar les noves pedres que caiguin al camí. I els seus pares també hauran crescut i hauran après coses.
www.elnacional.cat





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada