dissabte, 31 d’octubre de 2015

SEMPRE AMB NOSALTRES,MARINA


Article publicat al TOT SANT CUGAT, edició digital, el passat 11 d'octubre de 2015, i al DIARI de Sant Cugat, edició paper, el divendres 9 d'octubre.

Avui no us parlaré d’escoles, educadors socials, xarxes socials o adolescents.
L’article d’avui l’escric en nom de tots els companys de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Cugat, i en homenatge a la nostra Marina que, el passat 22 de setembre, ens va deixar.
Quan vaig arribar fa 10 anys a Serveis Socials Municipals, tenia poca experiència en treballar a l’administració. Un any i mig en un ajuntament petit com el de Sentmenat era el meu únic bagatge. Però per posar-me les piles, i aprendre el més ràpid possible, escoltava i em fixava amb els més veterans; el Teo, la Mercè, el Xavier, la Marta, l’Anna i, per descomptat, la Marina.
Em feia molta enveja com els usuaris la miraven, i l’estimaven. Ella s’entregava en el tracte, en el diàleg, en escoltar els problemes i les preocupacions dels ciutadans de Sant Cugat; mares, avis, nens, adolescents.Ella sempre deixava empremta. Quines ganes de poder, encara que fos amb una única família, deixar el record i el confort amb els que tots els usuaris sortien d’una entrevista amb la Marina.
Quan en alguna jornada o formació es debatia o es parlava de la vocació de la nostra professió, jo pensava amb ella. No hi havia millor exemple de vocació i dedicació. Si un assistent/a social ha d’escoltar, orientar, donar suport i empatitzar amb una persona necessitada, ella ho feia de meravella. Ella era elmodel de l’essència de la nostra professió, i mai me l’hauria imaginat fent o realitzant una altra professió.
Els darrers anys, on la gestió administrativa dels agents socials ha crescut, la Marina li era sobrant. Detestava fer registres, informes... si això li restava temps per escoltar i ajudar. Ella era una professional social autèntica; la seva màgia s’ubicava en la paraula i no asseguda davant de l’ordinador.
Com podia mantenir el somriure davant de casos tan greus, tan tristos i tan desesperants? Ella ho aconseguia! Malgrat tingués un mal dia i estigués patint pels seus pares o pels seus fills. Sempre mirava cap a la resta, sempre tenia un moment per tu, sempre tenia una mirada cap als altres, abans de mirar-se a ella mateixa.
Gràcies pel que ens has ensenyat, gràcies pels moments viscuts. Deixes un buit enorme que ja mai podrà ser substituït. Quan tingui dies més durs a la feina, pensaré amb tu, i m’adonaré que tenim al davant la professió més maca del món.
Sempre amb nosaltres, Marina.

divendres, 2 d’octubre de 2015

L’educació social a l’esfera pública.El reconeixement social de la professió


Tots sabem quina feina fem, i la necessitat que, malauradament, hi ha de la nostra tasca.Estem orgullosos del que fem, i ho fem amb vocació i devoció (i qui no, se n'ha adonat de seguida en quan s'ha posat a treballar..).
Però carai!Que malament ho expliquem, quan la tieta, el nebot o l'àvia veïna del segon, ens pregunten.. de què treballeu?
Cada vegada ho expliquem d'una manera diferent, i mai ens en sortim...
Sempre ens queixem del reconeixement professional, d'altres sectors professionals, com els metges o els advocats, i ens fa enveja i una mica de ràbia, quan algú que desconeix el nostre món, ens acaba anomenant assistent social.
No hem de posar excuses, estimar-nos més, i defensar la nostra tasca.Quantes vegades hem perdonat un retard de 30 minuts d'una entrevista? Pobre...ha tingut un mal dia...i no ha pogut arribar abans...li estem fent mal al nostre usuari (no eduquem en la gestió de temps) i ens fem mal a nosaltres...
Estem en un món canviant, on les formes de relació social, també canvien, i la tecnologia impregna i modifica aquest escenari.
Qui millor que nosaltres, que ens definim socials, per tal d'aprofitar aquesta embranzida, i posar-nos al davant.
Tinguem en compte la irrupció de les xarxes socials i la proliferació de les pantalles, per incorporar-les en el nostre dia, a dia, i aprofitem-les per enriquir les nostres intervencions. Siguem pioners, innovadors, i no ens tanquem a obrir el nostre marc de treball.Qui millor que nosaltres per crèixer i diferenciar-nos, no tenim l'hermetisme ni el dogma d'altres professions.
Ara més que mai, Educadors Socials!