dissabte, 31 d’octubre de 2015

SEMPRE AMB NOSALTRES,MARINA


Article publicat al TOT SANT CUGAT, edició digital, el passat 11 d'octubre de 2015, i al DIARI de Sant Cugat, edició paper, el divendres 9 d'octubre.

Avui no us parlaré d’escoles, educadors socials, xarxes socials o adolescents.
L’article d’avui l’escric en nom de tots els companys de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Cugat, i en homenatge a la nostra Marina que, el passat 22 de setembre, ens va deixar.
Quan vaig arribar fa 10 anys a Serveis Socials Municipals, tenia poca experiència en treballar a l’administració. Un any i mig en un ajuntament petit com el de Sentmenat era el meu únic bagatge. Però per posar-me les piles, i aprendre el més ràpid possible, escoltava i em fixava amb els més veterans; el Teo, la Mercè, el Xavier, la Marta, l’Anna i, per descomptat, la Marina.
Em feia molta enveja com els usuaris la miraven, i l’estimaven. Ella s’entregava en el tracte, en el diàleg, en escoltar els problemes i les preocupacions dels ciutadans de Sant Cugat; mares, avis, nens, adolescents.Ella sempre deixava empremta. Quines ganes de poder, encara que fos amb una única família, deixar el record i el confort amb els que tots els usuaris sortien d’una entrevista amb la Marina.
Quan en alguna jornada o formació es debatia o es parlava de la vocació de la nostra professió, jo pensava amb ella. No hi havia millor exemple de vocació i dedicació. Si un assistent/a social ha d’escoltar, orientar, donar suport i empatitzar amb una persona necessitada, ella ho feia de meravella. Ella era elmodel de l’essència de la nostra professió, i mai me l’hauria imaginat fent o realitzant una altra professió.
Els darrers anys, on la gestió administrativa dels agents socials ha crescut, la Marina li era sobrant. Detestava fer registres, informes... si això li restava temps per escoltar i ajudar. Ella era una professional social autèntica; la seva màgia s’ubicava en la paraula i no asseguda davant de l’ordinador.
Com podia mantenir el somriure davant de casos tan greus, tan tristos i tan desesperants? Ella ho aconseguia! Malgrat tingués un mal dia i estigués patint pels seus pares o pels seus fills. Sempre mirava cap a la resta, sempre tenia un moment per tu, sempre tenia una mirada cap als altres, abans de mirar-se a ella mateixa.
Gràcies pel que ens has ensenyat, gràcies pels moments viscuts. Deixes un buit enorme que ja mai podrà ser substituït. Quan tingui dies més durs a la feina, pensaré amb tu, i m’adonaré que tenim al davant la professió més maca del món.
Sempre amb nosaltres, Marina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada