 |
www.cugat.cat
|
Entre tots, ens empenyem a treure els joves del carrer; que facin extraescolars, que juguin a un esport, reforç escolar, música, però sobretot, que no estiguin passejant per Sant Cugat, el carrer és perillós...
Ningú pensa en crear o proposar espais públics per a joves, a la majoria de ciutats de Catalunya, a banda de les zones d’skate, els parcs públics són territoris només per a infants. I a Sant Cugat és una marca registrada. Quants parcs i zones verdes que teniu? És una frase molt habitual, del que visita el nostre municipi.Als pobles més petits, sembla que el prejudici del jove i el carrer, no està tan estès. Un jove és més feliç en espais rurals? Estan exposats a menys perills?
Ningú pensa en crear o proposar espais públics per a joves, a la majoria de ciutats de Catalunya, a banda de les zones d’skate, els parcs públics són territoris només per a infants. I a Sant Cugat és una marca registrada. Quants parcs i zones verdes que teniu? És una frase molt habitual, del que visita el nostre municipi.Als pobles més petits, sembla que el prejudici del jove i el carrer, no està tan estès. Un jove és més feliç en espais rurals? Estan exposats a menys perills?
A les ciutats més grans, en les zones més urbanes, s’ha arribat a la conclusió que els joves malmeten l’espai públic, no fan un bon ús. És una batalla perduda. Però... i si els donem una segona oportunitat?
Si entenem que els joves aprenen i maduren, quan els hi donem responsabilitats, per què no fem el mateix amb l’espai públic?
Està clar, que és un repte amb majúscules, i construir o pensar un espai per a joves, no es pot fer, sense el criteri i decisió dels mateixos joves. Un espai públic obert, on ells finalment, puguin emmotllar, i fer-se’l seu. Ens equivocaríem si els oferíssim un espai a mida de l’administració. Si una cosa he après de treballar amb adolescents és el seu esperit de contradicció. Només falta que un adult (com estic fent jo ara) faci una proposta per a joves, perquè et tombin o et rebutgin la idea. Per això costa d’obrir aquest “meló” adolescent...
En les promeses electorals dels partits costa trobar propostes arriscades, i ja sabem de memòria les clàssiques propostes pel votant juvenil: Plans de Joventut, Consells de Joves, més pisos de protecció oficial… tot molt atractiu…
Però què volen, què necessiten, què voldria un jove en un espai públic?
Fa poc llegia que hi ha una nova tribu urbana els “swaggers”, on el seu denominador comú és agrupar-se en indrets on hi ha un bon wifi (les ApplesStore per exemple...), anar ben guapos i “arregladets”, sense cap uniforme oficial, on el que val és cridar l’atenció, per quedar ben immortalitzats en el seus “selfies”, la petjada oficial dels “swaggers”.
Fent un bon ull a la tendència, jo crec que la plaça ideal per un adolescent seria un espai amb un bon wifi (repeteixo...) un bon wifi, tot tipus de carregadors de mòbils (l’Street Charge és un primer pas...) i unes bones parets per pintar i dibuixar, fins que els pots de graffitti estiguin buïts.
Bé, no em preneu massa seriosament, segur que si els adolescents amb els que treballo llegeixen aquesta columna, em diran que el que ells volen és una altra cosa.
Visca l’adolescència, i la seva rebel·lia!
Està clar, que és un repte amb majúscules, i construir o pensar un espai per a joves, no es pot fer, sense el criteri i decisió dels mateixos joves. Un espai públic obert, on ells finalment, puguin emmotllar, i fer-se’l seu. Ens equivocaríem si els oferíssim un espai a mida de l’administració. Si una cosa he après de treballar amb adolescents és el seu esperit de contradicció. Només falta que un adult (com estic fent jo ara) faci una proposta per a joves, perquè et tombin o et rebutgin la idea. Per això costa d’obrir aquest “meló” adolescent...
En les promeses electorals dels partits costa trobar propostes arriscades, i ja sabem de memòria les clàssiques propostes pel votant juvenil: Plans de Joventut, Consells de Joves, més pisos de protecció oficial… tot molt atractiu…
Però què volen, què necessiten, què voldria un jove en un espai públic?
Fa poc llegia que hi ha una nova tribu urbana els “swaggers”, on el seu denominador comú és agrupar-se en indrets on hi ha un bon wifi (les ApplesStore per exemple...), anar ben guapos i “arregladets”, sense cap uniforme oficial, on el que val és cridar l’atenció, per quedar ben immortalitzats en el seus “selfies”, la petjada oficial dels “swaggers”.
Fent un bon ull a la tendència, jo crec que la plaça ideal per un adolescent seria un espai amb un bon wifi (repeteixo...) un bon wifi, tot tipus de carregadors de mòbils (l’Street Charge és un primer pas...) i unes bones parets per pintar i dibuixar, fins que els pots de graffitti estiguin buïts.
Bé, no em preneu massa seriosament, segur que si els adolescents amb els que treballo llegeixen aquesta columna, em diran que el que ells volen és una altra cosa.
Visca l’adolescència, i la seva rebel·lia!
Article publicat a l'edició digital del TOT SANT CUGAT el 15 d'abril de 2015
