dilluns, 24 d’agost de 2015

ON S'AMAGUEN ELS ADOLESCENTS A L'ESTIU?


Article publicat a l'edició digital del Tot Sant Cugat el 12 d'agost de 2015

La companya educadora de la Floresta, que fa poc menys d'un any que treballa a l'Ajuntament, em preguntava on es reunien els adolescents a la zona del centre
No només vaig explicar-li, sinó que la vaig invitar a fer un volt, per ensenyar-li, humilment, quines eren les zones més freqüentades pels joves santcugatencs. La zona de “botellón” de Can Solà, Can Magí o Can Mates, l'skatepark del Parc de la Pollancreda (tot i que davant de l'auditori també et pots trobar skaters...), la part de darrere del Monestir... entre altres llocs. Però el lloc més preuat, més secret, més recòndit, de ben segur que no el coneixem.

 Aquí està la gràcia de l'adolescència. Seríem molts ingenus, si pensem que un cop obert un Casal de Joves, ja tindríem reunits, l'endemà, en un mateix edifici, tota la joventut de Sant Cugat. Al mes d'abril vaig escriure un article sobre l'espai públic i els joves, i algun comentari crític vaig rebre (benvingut sigui..). Ningú pensa a crear o proposar espais públics per a joves. Aquesta setmana llegia un article del dissenyador Oscar Guayabero, i explicava que els horribles bancs individuals es van crear per evitar que els sense sostre poguessin dormir. Pensar en el mobiliari urbà per evitar un ús vandàlic no és pensar a fer un servei públic.

 Però tornem als nostres adolescents... Ara a l'estiu, i quan estic de vacances, m'agrada observar-los, des de la distància, sense la pressió ni l'obligació d'intervenir. De fet és un exercici que no faig durant l'any, i m'enriqueix força. Em fixo amb coses que quan els tinc tan a prop no aprecio. Les seves gesticulacions, els seus silencis, els moviments en grup, el que lidera, el que xerra massa, el que provoca, la presumida, el que té enganxat els dits al mòbil (per timidesa o per addicció), els vestuaris. I com no els racons on es reuneixen.

 Com diu el meu admirat Jaume Funes l'estiu és el moment de descobrir i aprendre coses noves, diferents, que l'escola no vol o no pot prestar atenció, i si ho apliquem als adolescents, això és exponencial. Hi ha estius que per un jove significa tres anys d'experiència. El que poden viure de vacances a casa seva, a la festa major del poble, al càmping, a l'apartament de la platja, a la casa rural, pot arribar a ser enormement enriquidor. Si aquest estiu busques un adolescent el trobaràs, en la cala més amagada, en el banc més atrotinat i menys il·luminat del passeig, a la pista de tennis abandonada en la que ja no s'hi juga a tennis, o a la plaça més bruta però més amagada de la ciutat. I jo els observaré des de la llunyania, amb admiració i amb la nostàlgia de què el que ara viuran serà irrepetible i únic, i que ja mai ho tornaran a viure per primer cop.