diumenge, 26 d’octubre de 2014

EXPOSICIÓ EMOCIONAL

www.mercefontanilles.org

Les darreres setmanes, he tingut dos retrobaments, amb antics usuaris santcugatencs, que m'han fet pensar i reflexionar moltes coses.
La sort o desgràcia, dels que treballàvem amb persones, és la nostra exposició emocional.Comparteixes moments de dificultat, i algunes vegades, moments de superació i èxit.Pots esdevenir una figura referent, o també despertar ires i odis.
Malament, si un cas, et preocupa i te l'enduus sota el coixí de casa teva, abans d'anar a dormir, o ens equivoquem si ets massa fred, i et distancies massa de la persona, per actuar amb contundència.
Un retrobament normalment és quelcom agradable, malgrat, la intervenció no hagués estat molt fluïda, tant l'usuari com el professional, deixen enrera desavinences passades, i es disposen a fer un discurs de la vida actual, alguns amb camins més afortunats, d'altres amb recorreguts més difícils.
El primer dels casos,però, va ser molt efusiu.Em va abraçar,i em va recordar els anys compartits, com anys agradables i feliços.Ja no era un noi, era un home.Era una sensació ben estranya,la seva veu, el seu cos havien mutat.Deixar-los de veure als 15 anys, i tornar-los a veure 5 anys després, em feia perdre aquesta evolució final del jove que passa a ser adult.  Era un bon noi,astut llest, amb mases responsabilitats del que li pertocava per l'edat, amb el perill de perdre la infancia que havia de viure.Em va dir que havia estat una temporada al Marroc, que de quan en quan li agrada tornar,però tampoc molt sovint.Amb un cop cada any i mig ja en té prou.Ell ja s'ha acostumat a viure en el món occidental, i també té enyorança de Catalunya, quan viatja al seu país d'orígen.Hi ha dues coses, que malauradament l'uneixen de les seves dues pàtries, ni a Catalunya, ni al Marroc, pot trobar una feina.No el veig massa preocupat.Té mitja família treballant a Londres, en el món de l'hosteleria, i té la seguretat de tenir feina, quan ell vugui.Li faig quatre preguntes en anglès, i malgrat que la seva pronuncia no seria la més britànica, se n'ensurt prou bé.Li desitjo tota la sort del món.
Ella també ha canviat molt, la seva adaptació a Catalunya, i a Sant Cugat concretament, ha estat total.La sents parlar, i la seva dicció linguïstica, no desentonaria pas a la cafeteria del Club de Polo de Barcelona.Quan era petita, tant ella com la seva mare, sempre s'esforçaven  en mostrar una aparença de normalitat, que allò d'estar a serveis socials, era quelcom passatger...el dia a dia però, els feia adonar-se'n que no tot era de color de rosa.El primer que em comenta ,amb ganes de reivindicar-se, es que està estudiant a la universitat.Sentia que em volia mostrar, que havia deixat enrera la nena indecisa, plena de dubtes i contradiccions, que havia conegut.Una nova seguretat, un pèl forçada.
Recordo una noia desmotivada en general,ni el millor Servei d'Informació Juvenil, era capaç d'orientar-la, en un camí formatiu, que fos il·lusionant.És normal, en part, que un adolescent no sàpiga que farà del seu futur.Prou feina tenen, per tenir una infancia i una joventut feliç. Els adults (pares, professionals..) ens obsessionem en dibuixar els camins del nostres joves, mil·limètricament, i no ens adonem que sovint ofeguem el seu present.Me n'alegro que ella, finalment hagi trobat un motor il·lusionant, que faci funcionar la seva vida.
La vida, a vegades, no és com l'havies imaginat, ni com l'havies somiat, ni tan sols com te l'havien planificat. Feliç de retrobar-los, i emocionant, que t'expliquin les seves històres de vida.

Article publicat al Tot Sant Cugat el 26 d'octubre de 2014
                                      

dilluns, 20 d’octubre de 2014

MIRAR AMB ULLS D'INFANTS, UN AUTÈNTIC REPTE

El passat 15 d'octubre vaig assistir al Palau Macaya, a la jornada de presentació de "La Pobresa amb ulls d'Infants".Un luxe, una fortuna i un plaer, formar part dels professionals cridats a reflexionar, pensar i construir, propostes al voltant de la infancia, malgrat que treballar des de dins un banc o una caixa, per la justícia social dels joves, tingui sense cap mena de dubte, totes les contradiccions del món.Però, com diu en Xavier Gómez Revuelta @xavigomezr, "Si en Jaume Funes et truca, no pots dir-li que no".
La jornada la va iniciar en Jordi Longàs, president del projecte més ambiciós de l'Obra Social La Caixa, "Proinfància", i ens va detallar l'estat, les xifres i els territoris d'acció del sistema d'ajudes de La Caixa.
En Jaume Funes @jaumefunes, el va precedir, per situar el moment de la infancia, de les formes de pobresa, i de la necessitat de reflexió dels professionals,dels mitjans de comunicació i de polítics, tos conjuntament.
I finalment en Gonzalo Fajul @gonzalofanjul , periodista especialitzat en l'anàlisi de la pobresa, activista contra la pobresa (com ells es defineix), i responsable i impulsor de @porCausaorg i @masocialorg , ens va presentar en exclusiva("esto no me lo pongaís en twitter), estudis sobre la pobresa infantil, amb un discurs fresc, dinàmic i colpidor.
El 10 de novembre estem citats de nou, ja per seminaris professionals.Un repte molt ambiciós, ser prou empàtics, per ficar-nos en la perspectiva i en la mirada dels infants. 

@jordibernabeu

dijous, 2 d’octubre de 2014

L'EDUCADOR/A SOCIAL NEIX O ES FA?


Fer-me aquesta pregunta, m'ha portat inevitablament a mirar enrera, i pensar quines motivacions em van portar estudiar educació social.
Jo volia estudiar periodisme.Però quin sentit tindria aquest blog, sense la meva experiència amb el treball amb persones?
Just abans d'anar a la facultat a fer Periodisme o Comunicació i Audiovisual, un amic més gran que jo, estava estudiant Educació Social, i ja estava treballant alhora.Recordo aquella tarda amb nostalgia, i amb trascendència.Sabia quet era un moment important de la meva vida.Em deia que treballar per la millora de les persones, donava un sentit a la teva feina, enorme.Es deia, i es diu David, i recordo que també em deia, que si el que volia era cobrar molts diners, que escollís un altre camí.Però, a canvi, tindria una professió on podria treballar en àmbits molt diferents, tants com persones existeixen al món; adolescents, avis, drogodependents, infants...
Tot allò que el David em deia, m'encaixava molt bé.Mai he estat molt ambiciós per acumular grans fortunes, ni he estat persona de grans luxes, i que millor que trobar una professió amb una gran recompensa moral i emocional.