dilluns, 2 de maig de 2016

Serveis socials i Serveis de Salut Mental, una relació difícil



Avui em venia de gust parlar d'un tema que enfronta dos col·lectius, el social i el sanitari. He intentat situar-me en una posició neutra, entenent que formo part d'un dels grups. Per molt que passin els anys, els Serveis Socials i els Serveis de Salut Mental, s'han resignat a tenir una relació d'un d'esquena de l'altre.
Jo puc parlar a partir de la meva experiència a Sant Cugat, i de la relació amb altres professionals d'altres administracions. Pot ser que en algun municipi la relació sigui més fluida, més amable, però la realitat que jo he vist i viscut, no seria tal.
Si no hi ha una bona entesa entre els professionals, no és quelcom casual, i no té a veure que uns siguin més estúpids, que altres. Els dos circuits, el social i el sanitari, els manca històricament, una coordinació des de més a dalt.
I això perjudica, òbviament, als usuaris, i en la seva salut. Els professionals de l'àmbit social, molts cops, sempre han, i hem, manifestat menysteniment, des de sanitat. Com si un treball educatiu fos quelcom menor que un tractament mèdic. Sovint sembla que hi hagi una priorització dels criteris mèdics i objectius de salut en detriment dels objectius i criteris d'integració social.
Però ens equivocaríem si des del social ens quedéssim amb aquesta postura victimista. No entraré a parlar de si es diagnostiquen masses TDAH, o Síndromes d'Espectre Autista (això donaria per un altre article). El que pretenc és analitzar el distanciament i mira un futur amb un major treballa conjunt, respectant els camps d'intervenció de cadascú.
Gestionar el procés de vida d'una persona, amb una informació fragmentada, sense tenir accés a tot, té una conseqüència, en la salut de les persones: abandonament dels tractaments, desmotivació, cansament, i finalment pèrdua de confiança en el sistema de salut i social. Aquest distanciament l'acaben percebent els usuaris, i només fa que retrocedim i interrompem el seguiment d'ambdós àmbits.
Una història única compartida ajudaria al treball social i mèdic, anul·lant els obstacles que la dificulten amb la finalitat d'aconseguir una millor integració dels serveis d'atenció personal.
Des de l'àmbit sanitari, es tendeix sovint a fer una mirada massa individualitzada de la persona, i s'acostuma a mirar en menys importància, al context familiar. No podem mai, deixar de reconèixer el projecte de vida de les persones usuàries, superant programes estandarditzats que no sempre tenen en compte els objectius de la persona ni la seva trajectòria.