L'EDUCADOR SOCIAL HA D'ESTAR PRESENT ALS CENTRES ESCOLARS?

Encertat i interessant debat que la Fundació Jaume Bofill, i la UOC han organitzat al Palau Macaya, i decepcionant a la vegada, veure com ens deia la Rosa Monreal, (en nom del CEESC), la inexistent presència de cap representant del Departament d'Ensenyament.

Conclusions personals molt previsibles; manca de recursos (el director d'un IES a Banyoles, ens recordava, que al Pla de l'Estany, només hi ha tres educadors socials, més un que han incorporat ells, al centre, amb diners de l'AMPA), i manca de decisió política perquè l'educador social s'incorpori, a secundària, o si cal, com bé ha dit la Begoña Escribano, a fer prevenció  a primària.

Molt complet l'estudi que en Miquel Castillo,ha fet sobre la presència de l'ES al centre, la història recent i dades molt interessants. En Miquel ha anat tant ràpid (20 minuts) en explicar-ho tot, que he trobat a faltar la seva reflexió més personal i espontànea de tot plegat.Us poso l'enllaç: http://www.fbofill.cat/sites/default/files/Educadorssocials_presentacio_030216_v2.pdf

Agraïda, sempre la presència d'en Jaume Funes, posant el contrapunt al debat: "Podem córrer el perill de convertir-nos en els bombers dels centres escolars" "L'adolescent ha de tenir més d'un adult positiu, que l'acompanyi en la seva etapa" "Els ES hem de ser els adults propers i enrotllats dels centres?"

Us deixo el recull de piulades, que s'han generan en aquest debat, a twitter #aulabofill

ELS TABÚS D'ANAR AL PSICÒLEG

Article publicat al TOT SANT CUGAT el 31/01/2016

Els éssers humans hem estat capaços de fer increïbles avenços en medicina, i alhora matar-nos per un trosset de terra o petroli
Però hi ha tabús i prejudicis que, per molts anys que passen, ens costa de modificar i canviar. Un d’ells és posar-nos en mans de professionals de l’àmbit social; psicòlegs, psiquiatres, educadors, treballadors socials… 

Quan es tracta d’anar al fisioterapeuta, al podòleg, al traumatòleg o al dentista, no hi ha massa problema per explicar-ho al veí a l’ascensor, o al cunyat al dinar de Nadal. Fins i tot una aventura tumultuosa amb un queixal del seny pot convertir-se en una bona anècdota. Però demanar hora al psicòleg, o visitar a la treballadora social, ja no és tant “bonic”. 

Quan el que hem de tractar és un problema de tipus afectiu, emocional o de conducta, les persones no estem tan disposades en acceptar que ens hem de tractar, i deixar despullar les nostres emocions. Deixem que ens toquin els óssos, les amígdales, les orelles, no cal que us digui la naturalitat i normalitat amb què aneu al ginecòleg... Però quan hem de parlar del cor o del cervell, i no precisament per a fer un trasplantament, la decisió sovint es fa més difícil. 

Cal dir que, en general, la societat ignora el que es fa en una consulta d’un psicòleg, en un despatx a serveis socials. Ni tenim un divan com el de Woody Allen, ni tampoc creieu que anem repartint ajudes, com en una subhasta. Que dit que sigui de pas, no es donen ajudes per la nacionalitat que siguis... Ho deia pels rumors que alguns s’enduen més ajudes que altres... 

Els qui no heu anat mai, estigueu tranquils, els professionals socials no jutgem les vostres situacions, pretenem millorar-les. Avaluar els problemes que presenten les persones i ajustar una teràpia adequada o un pla de treball socioeducatiu, i que sigui efectiu dins de la situació plantejada. 

Diu l’Organització Mundial de la Salut que una de cada quatre persones patirà una malaltia mental al llarg de la seva vida.
Però fer el pas costa, i pesen més els prejudicis i els tabús que el benestar propi, i a vegades quan ens decidim la situació ja s’ha agreujat molt. Però val més tard que mai! 

Aprofito per fer la falca, i recordar-vos que els serveis socials de Sant Cugat, estem més a prop que mai dels ciutadans. A banda de Casa Mónaco, el primer i central espai d’atenció de Benestar i Ciutadania, també us podem atendre al Xalet Negre (plaça del Coll) al CAP de Can Mates, a Valldoreix i a la Floresta i les Planes.