L'EDUCACIÓ SOCIAL D'AQUÍ A 25 ANYS
Segurament semblen molts, perquè he viscut experiències emocionals molt plenes a nivell personal (ser pare de dos fills i una filla) i també a nivell laboral. La nostra professió no es podria entendre sense els sentiments i les emocions.
En aquest camí traçat no podem aturar-nos ni fer passes enrere. Encara ens queda molta feina com a col·lectiu i ser presents a més llocs i espais on podem ser útils en els propers 25 anys.
Poder consolidar la nostra tasca en el camp educatiu, com una figura plenament integrada en els equips i claustres d'escoles i instituts i no com un element extern contenidor de tot allò que els docents no es volen ocupar.
Recordo fa un anys quan el meu estimat Jaume Funes en una jornada al Palau Macaya on es reflexionava sobre el futur paper de l'educadora social als centres educatius deia, molt encertadament, que si les educadores socials havien d'entrar a les escoles, per solucionar tot allò que els/les mestres no es volien ocupar, no calia fer cap esforç per ser-hi. I això és molt important. Hem de poder posar la nostra professió al nivell d'altres professions i la nostra tasca ha de ser una suma integrada d'altres intervencions socials, sanitàries i educatives.
Però no tinguem por, el nostre ofici que molt sovint m'agrada dir, no està gens mort, té totes les possibilitats per seguir fent el que ja fa i poder créixer, desenvolupar-se i transformar-se.
La pandèmia provocada per la COVID-19 ha estat un clar exemple, de la nostra necessitat i de la nostra adaptació als canvis. Aquesta empatia i adaptabilitat sempre he pensat que és un dels punts més forts de l'educació social, que es veu reflectida en els múltiples camps de treball que hem anat afegint ens aquests 30 anys de vida.
Llarga vida a l'educació social!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada