L'EMPODERAMENT, UN REPTE ENORME

Drets o assistencialisme? Protecció o empoderament?Interessant debat, des del punt de vista de l’educació social, i en el marc dels serveis socials.

Actualment que es parla tant de la revolució pedagògica, i de les expectatives que tenen els companys mestres de l’educació formal, un dels temes que més apareixen en els debats, és l’adaptació dels currículums, al ritme de cada nen/a, i que no es pot ensenyar (o guiar i acompanyar, perdó..) a tots els alumnes igual, i que si es continua fent així, els joves es seguiran quedant exclosos, perduts, en els ritmes educatius uniformes i rígids.
Als educadors socials això de no tractar o intervenir amb les persones, de la mateixa manera, ja ho fem fa molts anys. Seria molt bonic no protegir únicament als usuaris amb suports econòmics, però a vegades les situacions de les famílies son tants desesperants, que no tenim més remei que buscar beques i ajudes, sota les pedres..com a primera mesura de xoc!


En una intervenció ideal, i després de donar aquest suport econòmic, una de les nostres tasques i responsabilitats seria fer pedagogia amb aquesta família, i dotar-los d’eines i de poder, per tal de no dependre sempre, de les ajudes de l’administració. I donar eines, no només és trobar-los una feina. L’empoderament ,és una tasca enormement difícil, i profunda, on es barregen moltes coses; habilitats socials, treball de les emocions, d’integració al territori, acceptació d’una situació canviant i diferent, com afecta això a l’adaptació individual vers i/o amb la família..
Però molts ja sabeu, que una intervenció ideal, és un terme antagònic o utòpic, per a un educador social, i motivar a una persona, perquè conegui i desenvolupi els seus drets com a ciutadà, és una funció tant apassionant com complicada, ja siguin menors (que en principi semblaria més fàcil, perquè es una persona en construcció, i comptem amb l’avantatge de la reivindicació i lluita de canviar les coses, que els joves poden tenir..) com adults ( semblaria més difícil, perquè la persona ja ha estat més contaminada, i arriben a serveis socials, desanimats amb la societat en general, i desconfiant dels drets tant vulnerats darrerament..).
Doncs molts cops el dia a dia, ens dona cops de puny a l’estómac, i les previsions o etiquetes que teníem, se’ns dilueixen, com a papers mullats...i ens trobem menors sense cap interès en els seus drets, i adults disposats a lluitar-ho tot, anhelant una segona joventut, i preparats per tornar a les trinxeres, si és necessari! Si un metge no recepta el mateix als seus pacients, perquè nosaltres hem d’intervenir amb tothom igual? Mirem-los, escoltem-los i sentim que diuen les seves emocions, i després ja decidirem, o ja decidiran ells quin ha de ser el seu itinerari. Nosaltres estarem allà, per treure alguna pedra del camí, però res més..