Creure en la nostra professió
Molt sovint i de forma cíclica ens parem a reflexionar si les educadores i els educadors socials estem prou compromesos amb el nostre ofici (com m'agrada a mi definir-nos). Si aquest debat el repetim tant es que realment alguna cosa passa, i que no ens sentim prou segurs del valor i de la identificació de la nostra professió. A vegades no sé si en un senyal d'autoexigència i responsabilitat de tot el què fem, o un sentiment d'inseguretat i por d'extingir-nos i desaparèixer. Si miro enrere puc dir que en els darrers quinze anys hem fet passes enormes en la nostra professió; estem plenament identificats i ubicats en el sistemes de benestar social d'arreu, estem traient el cap en els centres educatius (un repte meravellós i difícil a la vegada) i la nostra tasca arriba a totes les capes, sectors socials, diversificant les edats d'intervenció des d'infants fins a gent gran, i podem actuar tant en la prevenció, l'acompanyament com en la cura. No conec una pr
Oscar! Moltes gràcies per la oportunitat que ens dones aquesta tarda de poder comptar amb tu per aquesta xerrada. Em fa molta il·lusió que siguis tu qui inauguri el primer Espai Familiar d'Aprenentatge de l'Escola Ponent d'aquesta temporada!
ResponEliminaEl tema que tractes és present avui dia arreu, a totes les llars, cada vegada en edats més primerenques. Tots i totes, qui més qui menys, tenim mòbils, tauletes, un perfil a la xarxa social... i ningú ens ha dit, explicat, ensenyat com fer-los servir de manera segura, útil, responsable. El sentit comú al poder!! Però com sabem, és el menys comú dels sentits...
Gràcies altra vegada i... fins a la tarda!!
Cristina Martínez