AL LÍMIT

http://www.jaumefunes.com/

Posar límits, establir límits, una de les accions i plantejaments d'intervenció, més utilitzats i repetits amb els adolescents. No hi ha educador/a social que no hagi treballat mai els límits, és més, ens sentim còmodes posant normes i limitacions. La problemàtica,però, ja no és tant còmode per altres professionals com mestres i professors, emmarcats en una educació més formal, ni en pares i mares, on el vincle emocional és més fort.

Quan començava a treballar amb adolescents, aplicava la teoria;repetir unes pautes i normes, no decaure en elles, i mantenir-les impetuosament. Amb el temps, i havent estat pare, te n'adones de l'orígen de les conductes dels adolescents, de les poques casualitats de les situacions, i que a vegades les intervencions, no responen estrictament a la fórmula matemàtica de la teoria. Cada jove és diferent, i no tots necessiten el mateix límit. El conegut pediatre Carlos Gonzalez, diu en un dels seus llibres "Besame Mucho", parlant dels límits, que sovint és bo que els nens es saltin algun límit, així es demostren a si mateixos que poden desitjar i aconseguir alguna cosa, poden influir en la resta, és una experiencia necessària per a la seva personalitat. Aixó no significa, donar-los tot els que demanin, òbviament. L'educació en els límits, no és quelcom científicament exacte, com tota l'educació en general. Les persones molt calculadores i poc flexibles,sovint, ho passen molt malament quan són pares o mares, ja que un nen, un jove, no sempre respon sempre igual, i quan penses que has superat una cosa, has de tornar enrere per començar de nou.

Com diu l'admirat psicòleg, periodista i educador, Jaume Funes, en el seu darrer llibre, "Educar en la adolescencia" "Viure conflictes no és tenir problemes", i subratlla que si tenim conflictes és que ho estem fent bè. Genial reflexió, perfectament dirigida a tothom que estigui relacionat en l'educació, i encarem situacions dures i complicades. Funes també ens diu que l'adolescent necessita rebotar-se contra algú per créixer, i és aquí on els adults ens transformem en parets de formigó, on ells xoquen amb els seus impulsos, i quan cauen rebotats, es senten vius.

Un jove sense límit és un arbre que creix molt ràpidament, i necessita que les seves branques es vagin podant, per obtindre els millors fruits. Si no és així cada cop serà més difícil accedir a ell. El nen o el jove que no coneix les pautes, no li donem la oportunitat, com diu en Carlos Gonzalez, que un dia se'n pugui saltar alguna.

Abans de tancar l'article me n'adono, que el mateix @carlescapde ,Carles Capdevila, director del diari Ara, parla en el seu editorial d'avui, del límits i de la valentia d'invertir a llarg termini en l'educació, comparant-ho amb la poca planificació política, i el poc risc en apostes honestes i generoses a llarg termini, dels nostres governants. Al tanto, els límits estan a l'ordre del dia!